Aquesta nova aportació pretén continuar el fil de debats que van captar l’atenció del moviment per l’habitatge català a finals del curs passat. Per ordre d’aparició, es va començar amb la celebració eufòrica d’en Jaime Palomera de la Ley Vivienda1 i es va seguir amb la resposta crítica a tal posició des del Moviment Socialista2. A aquesta, l’Aldo Reverte va contestar amb una defensa del Sindicat de Llogateres i una crítica al Moviment Socialista3, a la qual la companya Karla Pisano va respondre amb un curt però incisiu fil a Twitter4. Un intercanvi viu i ric que ens permet entendre amb major profunditat els elements polítics que s’estan disputant ara mateix a la lluita per l’habitatge catalana.

Tot i defensar en el seu article que no comparteix la necessitat de començar un debat de fons en el sí del moviment, i donar totes les voltes possibles per disfressar la seva pròpia postura com a neutral en l’heterogeneïtat del moviment, l’Aldo Reverte realitza en el seu article una exposició bastant extensa dels plantejaments polítics del Sindicat de Llogateres. Celebrem aquesta exposició, doncs ja sigui criticant-nos o explicant-se a sí mateixos, ens permet entendre i aprofundir en les limitacions de la seva proposta política.

Desenvoluparem la nostra crítica a través de tres limitacions principals, relacionades entre elles: l’anàlisi parcial i economicista del conflicte amb l’habitatge, la concepció neutral de l’estat burgès i la confusió de l’autonomia sindical amb la independència política del proletariat.

Lectura parcial i economicista del conflicte amb l’habitatge

De l’anàlisi que l’Aldo realitza sobre la naturalesa del conflicte actual per l’habitatge, en destaca la situació d’exclusió del subjecte llogater i la relació d’explotació que pateix tal subjecte a partir de l’extracció de la renda. A més, degut al «trasllat del conflicte amb l’habitatge de la propietat al lloguer» a partir del cicle rendista de 2013, afirma que la població llogatera creix, i per tant és una tasca estratègica articular-la contra el rendisme. Aquesta centralitat de la problemàtica del lloguer no s’emmarca en una anàlisi més àmplia de les determinacions generals del mode de producció capitalista, marc d’anàlisi que critica per «ideal i abstracte», pel que la seva aplicació no permet comprendre clarament la realitat.

Doncs bé, justament per no partir de l’anàlisi que la crítica a l’economia política ofereix, l’Aldo descriu la problemàtica per l’habitatge d’una forma parcial, quedant-se en una descripció superficial del problema que no va més enllà de la seva aparença. Problematitzant el cicle rendista, i no la forma social que adopta l’habitatge en el capitalisme com a mercaderia, no només no qüestiona l’essència del problema, sinó que el naturalitza i el reprodueix. Així, les línies estratègiques que es dedueixen d’aquesta anàlisi no es dirigeixen a l’abolició mateixa de la propietat privada capitalista, cosa que respondria als interessos de tot el proletariat. En canvi, aquestes es dirigeixen a pal·liar una de les moltes manifestacions del conflicte de classes en relació a l’habitatge (el lloguer), responent als interessos d’un sector concret del proletariat (les llogateres).

Per altra banda, aquesta anàlisi superficial cau en una altra limitació. Escindint aquesta manifestació concreta del conflicte de classes de la seva arrel fonamental (la contradicció capital-treball), es perd de vista la seva connexió amb la resta de manifestacions del conflicte i l’escala internacional en què aquest es desenvolupa. Per exemple, no formen part de la seva anàlisi i estratègia el conflicte amb les ocupacions, les hipoteques o l’infrahabitatge, però tampoc qüestions com la devaluació general dels salaris o la criminalització dels sectors més devaluats del proletariat.

Per tant, es cau en l’error de plantejar la possibilitat de la seva superació aïllada, territorialitzada, sense la resolució de la resta de problemàtiques que causa l’explotació capitalista. És a dir, sense la necessitat de superar el sistema capitalista en la seva totalitat. Així, plantegen una lluita econòmica concreta desconnectada de la lluita política que intrínsecament requereix per realitzar-se: la superació revolucionària de la societat de classes. Una lluita econòmica que en conseqüència reproduirà la relació social capitalista, o si més no serà inofensiva davant la reproducció dels seus fonaments. Abans de vulgaritzar l’ús de la crítica a l’economia política i titllar-ho de determinisme econòmic, farien bé d’analitzar el possible economicisme de la seva estratègia, la possibilitat real de la seva materialització i l’acriticisme de la seva anàlisi de conjuntura respecte el paper i capacitat de la socialdemocràcia parlamentària en el desenvolupament del problema de l’habitatge.
Aquesta escissió entre economia i política, plantejant la lluita sindical en termes únicament econòmics (la regulació dels preus de l’habitatge, la regulació de les pràctiques especulatives...), els permet a més presentar-se com un sindicat «lliure» de línia política i defensar l’autonomia sindical davant d’organitzacions polítiques, justament per aquesta escissió. Però tal neutralitat estratègica no existeix. Qui negui tenir un posicionament estratègic, irremeiablement n’assumeix de forma més o menys conscient l’hegemònic: el del moviment social subsidiari a la socialdemocràcia parlamentària.

Des de les postures comunistes hem vist la necessitat de superar aquesta escissió entre economia i política, establint les mediacions necessàries per a què les lluites pel salari apuntin a la superació del capitalisme. És la diferència entre la lluita per la millora de les condicions de les llogateres i la lluita per l’accés universal a l’habitatge. I concretem: universal en el sentit de «per a tot el proletariat», i no només per a una fracció d’aquest. Fem aquest aclariment perquè la forma en què l’Aldo utilitza en el seu article el terme «universal» deixa molt a desitjar, en tant que defensa estendre les victòries sindicals a «totes les llogateres», però no al conjunt de la classe treballadora. Aquesta és una altra de les limitacions a les què porta l’anàlisi parcial del Sindicat de Llogateres: la fragmentació del proletariat en diferents subjectes, dificultant la seva articulació unitària, i l’abandonament dels seus interessos universals en favor de la defensa dels interessos parcials de la classe mitjana en procés de proletarització.

Diu molt del corporativisme d’una proposta política afirmar que «el tret característic que ha guiat al Sindicat (...) ha estat una cerca per la «universalitat» en les reformes impulsades, amb la finalitat de descentrar la qüestió de la vulnerabilitat, que en general considerem que opera contra la constitució de subjectes polítics amplis de transformació». Aquest plantejament és molt llunyà al del Moviment Socialista, que afirma que el subjecte a articular, capaç de realitzar la superació de la societat capitalista, és el proletariat. Aquest és l’únic subjecte que pot fer universalitzables els seus interessos com a classe, doncs la seva realització efectiva implica la superació del capitalisme.

A què respon doncs centrar l’atenció a un sol estrat de la classe treballadora i als seus interessos parcials? Doncs com l’Aldo mateix explica, a desenvolupar un sindicalisme al voltant del conflicte entre llogateres i la patronal immobiliària per «aportar en la reconfiguració política de les classes treballadores del país». És a dir, per guanyar capacitat mediadora cap a l’Estat i aconseguir majors concessions per a aquest subjecte parcial, però no per a la rearticulació de la classe treballadora com a subjecte universal.

Aquest plantejament s’emmarca a la conjuntura d’empitjorament generalitzat de les condicions de vida del proletariat, que es concreta principalment en dues formes des de la perspectiva de l’habitatge: per una banda, sectors cada vegada més amplis del proletariat veuran impossibilitat el seu accés a un habitatge de qualitat; per l’altra, els sectors més exclosos d’aquest no només s’enfrontaran a la total exclusió del mercat immobiliari, sinó també a la criminalització cada vegada major de les seves formes de vida, degut al gir autoritari antiproletari generalitzat. És des d’aquesta anàlisi que remarquem la importància de treballar per la unitat del proletariat, més enllà del conflicte pel què s’organitzi. Per tant, fins i tot més enllà del conflicte amb l’habitatge.
O és que, pel contrari, Llogateres tenen pensat com treballar més enllà del subjecte llogater i fer-ho pel conjunt del proletariat? No ho creiem, després que afirmin que «el Sindicat de Llogateres no aspira a representar a la totalitat de la classe treballadora». No posem en dubte que part dels interessos immediats del proletariat més exclòs s’incloguin en les demandes de Llogateres. El que critiquem és que aquests interessos s’incloguin de manera subordinada, d’una forma que s’acceptin i es naturalitzin els fonaments de la seva dominació. És el cas de desprioritzar o deixar fora del programa polític qüestions com la qualitat de l’habitatge: aquest programa no qüestiona en cap moment que existeixin, segons la posició de classe, condicions habitacionals que poden anar de la misèria més absoluta fins al luxe. I més enllà d’això, l’estratègia de Llogateres d’unir forces amb altres lluites més enllà de l’habitatge no els permet superar tampoc aquesta limitació: la suma d’interessos parcials i immediats no només no porta a l’enunciació d’uns interessos universals, sinó que comporta un marc d’actuació conjunt limitat al curt termini per les contradiccions d’aquests interessos parcials entre sí.

Que no es confongui: no estem fent una crítica moral a la decisió de no representar a la totalitat de la classe treballadora, i per tant de no tenir per objectiu la construcció del proletariat revolucionari. Només apuntem a la necessitat llavors del Sindicat de Llogateres de ser sinceres amb elles mateixes i reconèixer que no tenen una aposta dirigida a la superació de la totalitat capitalista, sinó a aconseguir millors condicions de vida per a un estrat del proletariat en la conjuntura econòmica actual. De poc serveix defensar que això no s’assimila en cap cas al sindicalisme de concertació: pot no tenir un marc jurídic formal, ni estar integrat al règim polític (encara), però compleix la seva mateixa funció en tant que el seu plantejament com a lluita econòmica parcial no planteja una superació de la condició proletària, sinó la seva reproducció. Si no, hi hauria una argumentació clara sobre perquè és necessari, com a aportació al procés revolucionari, constituir a les llogateres com a subjecte polític propi. I no és el cas.

Concepció neutral de l’Estat burgès

Passem a una de les qüestions que més es comenta del Sindicat de Llogateres: la seva relació amb les institucions. És com a mínim curiós que tot i la prioritat que donen a aquesta línia d’intervenció, com a organització no hagin debatut en profunditat sobre què és l’Estat i la relació entre la institució, el partit i el moviment. Des de la innocència podríem passar-ho per alt, però un cop més, sembla que no concretar les connexions entre la lluita econòmica i la lluita política és la zona de confort de Llogateres.

En qualsevol cas, aquesta falta d’aprofundiment es plasma al seu article en dues conceptualitzacions diferents i contradictòries del què és l’Estat. Mentre es comença definint-lo com a «capitalista col·lectiu», després es descriu com a «terreny per la disputa», doncs explica l’Aldo que en l’Estat es representa i trasllada el conflicte social entre la classe capitalista i les treballadores. En què quedem? Per la seva aposta per la reforma i la manca d’una mediació entre aquesta i la construcció del Socialisme, sembla que més aviat és la segona que no la primera. En tot cas, aquestes dues conceptualitzacions de l’Estat mostren les contradiccions entre les diverses corrents polítiques que conviuen en el sí del Sindicat de Llogateres: per una banda, la posicionada principalment cap al treball sindical i per l’altra, la posicionada cap a la pressió institucional.

Com hem dit més amunt, no existeixen posicions neutrals en com analitzem la societat en la que vivim. I tot posicionament té conseqüències polítiques. La conseqüència política d’entendre l’Estat burgès com a terreny neutral i privilegiat de disputa del poder a la burgesia, i no com a eina de representació dels interessos d’aquesta, és dirigir l’acumulació de forces a la incidència en aquest terreny, en comptes de dirigir-la a la construcció d’un poder polític independent dels interessos burgesos. Per tant, implica subordinar les nostres reivindicacions al programa de la reforma.

En cap cas l’Estat podrà desmercantilitzar totalment l’habitatge, acabar amb l’especulació immobiliària o garantir unes condicions de vida digna per tot el proletariat. Perquè va en contra del seu propi motiu d’existència i capacitat. I això implica que les energies, si es volen posar en favor de l’emancipació total de la humanitat, no es poden posar en la reforma legislativa d’una forma desconnectada de l’enfortiment de l’organització independent del proletariat.

Implica això que aquesta organització independent del proletariat mai impulsarà cap reforma legislativa? Per descomptat que no. La diferència entre el que proposa el Sindicat de Llogateres i el que planteja l’estratègia socialista és que aquestes reformes s’inscriguin en una estratègia més àmplia dirigida a la superació de la societat de classes, a l’abolició total de la propietat privada i de l’Estat. Una estratègia basada en un procés d’acumulació de forces que es tradueix, en el moment actual, en la rearticulació del proletariat com a subjecte revolucionari universal i la lluita cultural per la socialització del programa comunista entre les masses. Aquesta és l’estratègia que anomenem el Procés Socialista.

I en el marc d’aquesta estratègia, la reforma legislativa enfocada cap a la millora de les capacitats polítiques i organitzatives de l’organització independent del proletariat és una eina que hem de saber utilitzar. Per exemple, lluitar per blindar les nostres organitzacions davant del context actual de criminalització i pèrdua de llibertats polítiques del proletariat ens permetria construir amb major eficàcia aquesta organització independent. Però el focus de l’acció ha de seguir aquí, i no en la reforma com a fi en si mateix.

En canvi, quan es planteja la lluita sindical com a lluita purament econòmica, en absència de mediacions que la connectin amb aquesta lluita pel socialisme, la reforma legislativa passa a ser una eina reformista. Seria l’exemple d’aconseguir el reconeixement dels nostres sindicats com a agents mediadors en el conflicte amb la propietat, sota arbitri de l’Estat i el seu marc de dret actual, sense plantejar un qüestionament dels fonaments burgesos d’aquest marc (com la propietat privada) ni connectar-ho amb una estratègia concreta de rearticulació del proletariat revolucionari. Sí, amb una reforma així aconseguiríem una major eficàcia sindical, però a canvi de ni qüestionar ni pretendre superar el tauler de joc en què ens situem. Tot i intentar-ho, el Sindicat de Llogateres no només no pot confrontar la crítica que se’ls fa de seguir una estratègia de subordinació a la socialdemocràcia parlamentària, sinó que en el seu intent de defensar-se es retraten encara més, afirmant que l’escissió entre mitjans i fins és un «pecat menys greu» que el fet de no aportar tàctiques sindicals noves a partir de les tesis socialistes.

És aquí quan el Moviment Socialista proposa l’Autodefensa Socialista com a eina d’intervenció en les lluites salarials. Aquesta eina es basa en connectar aquestes necessitats immediates i interessos parcialitzats amb la lluita per l’emancipació del proletariat, vinculant la millora de les nostres condicions de vida amb la necessitat d’una acumulació de forces major com a subjecte revolucionari.

Per tant, això no es tracta de proposar noves i creatives pràctiques sindicals (qüestió que no neguem que sigui necessària), sinó de dotar a les lluites salarials d’una funció d’acord amb els nostres fins polítics. L’Autodefensa Socialista ens permet establir que les lluites salarials, dins d’un procés determinat d’acumulació de forces, han de tenir tant un contingut com una forma comunista. Aquí una altra diferència amb Llogateres: no plantegem una acumulació de forces en abstracte i reduïda al conflicte per l’habitatge, sinó a una acumulació organitzativament concretada com a moviment polític, a partir dels diversos conflictes econòmics, que prefiguri el Partit Comunista de masses.

I això, per molt que s’esforci l’Aldo en caricaturitzar-nos com esquerranosos, reduint-ho a l’absurd, com si plantegéssim «fer el mateix però fent propaganda comunista», és qualitativament diferent al que portem fent al moviment per l’habitatge aquests últims anys, i al que proposen des del Sindicat de Llogateres. La necessitat de fer un salt qualitatiu en el moviment per l’habitatge no és només una qüestió de millora tàctica. I és una necessitat que no només identifiquem les militants comunistes. Són moltes les militants d’habitatge que porten anys partint-se la cara per aconseguir construir un projecte polític emancipador a partir del conflicte amb l’habitatge, i que fartes de fer-se cops contra una paret, busquen com anar més enllà d’aquest conflicte.

El que tenim clar és que no volem repetir els balanços polítics dels darrers cicles de lluita del moviment. Exemples són el període que va del naixement de la PAH a l’alcaldia d’Ada Colau a Barcelona i els anys posteriors de ressaca del moviment, o l’ascens dels sindicats d’habitatge a partir de 2018 i el pic màxim de conflicte al 2019, seguits de la iniciativa de regulació del lloguer d’ERC primer, i més recentment, de l’aprovació de la Ley Vivienda. En els dos casos, l’esquema és similar: en els moments que més ha mobilitzat i repercutit en la societat el moviment per l’habitatge, han sorgit candidatures electorals d’esquerra o reformes legislatives promogudes pels partits parlamentaris que es disposaven a vehicular i assimilar, en termes institucionals, les forces desplegades. Els resultats han estat lleis o governs que no han modificat les condicions de vida del proletariat ni han donat al moviment un millor marge de lluita i d’organització. Ni tan sols han actuat com a dic de contenció a l’allau de desnonaments.

Per contra, després d’aquests moments en què hem onejat la bandera de «les grans victòries del moviment», el que hem patit ha estat desmobilització, despolitització i, en l’actualitat, augment de la repressió i el desplaçament reaccionari de tots els marcs d’opinió. Despolitització perquè les «grans conquestes» es queden en res a la pràctica, produint confusió sobre les causes del problema així com frustració davant la incapacitat de la socialdemocràcia. I desmobilització social perquè quan es demostra el fracàs de reformes així, l’organització de la classe treballadora ha estat escombrada sota les lògiques institucionals.

Aquests han estat cicles de lluita de grans aprenentatges sense els que moltes no seríem on som. Però justament per això, un dels majors aprenentatges a extreure és que si el contingut i la forca que donem al conflicte és reformista, supeditat als interessos burgesos, el seu resultat serà reproduir amb impotència les nostres condicions de misèria sense obtenir a canvi majors capacitats de lluita com a proletariat. És la nostra tasca doncs, no seguir reproduint aquesta inèrcia.

“Juntos pero no revuletos”: la crida a la unitat organitzativa des del rebuig a la unitat estratègica

Per finalitzar, llançarem una valoració de la proposta que més immediatament el Sindicat de Llogateres està impulsant en el context de la celebració del 2n Congrés d’Habitatge de Catalunya: la confederació sindical.

D'acord amb els arguments plantejats més amunt, amb els quals afirmem que els 
plantejaments del Sindicat de Llogateres parteixen d'una escissió entre economia i
 política, en l'article defensen que “la classe és el dens conjunt d'institucions
populars que puguem construir, reconèixer i entreteixir”, alhora que s'entenen les
 organitzacions polítiques amb exterioritat a aquesta classe, perquè es diu que aquestes han d'establir una “relació democràtica amb els moviments en els quals participen”. Aquest és el marc des del qual plantegen la seva proposta, des d'aquesta heterogeneïtat presumptament sense principis ni estratègia política definits ni concretats, perquè això, en tot cas, és cosa de les organitzacions polítiques, i no dels sindicats, que han de ser espais
 políticament neutrals. Des de les posicions comunistes no sols rebutgem aquest
 marc, sinó que afirmem que en la lluita de classes no pot existir tal neutralitat 
política.

Doncs bé, quines són les limitacions polítiques de generar una estructura organitzativa 
que no respongui amb coherència a uns plantejaments estratègics definits i
 concrets? Què implica realitzar aquesta unitat organitzativa sense una unitat estratègica 
com a fonament que proposa el Sindicat de Llogateres amb la seva confederació sindical? En una situació així, l'obligació de conciliar estratègies diferents es tradueix a fer un
 programa de mínims i amb buits de concreció que no permet el desenvolupament de cap
 d'aquestes estratègies per complet. Això vol dir condemnar-nos a la mediocritat política, no poder testar les diferents propostes mitjançant la pràctica, limitar-nos al debat tàctic i
 trobar-nos periòdicament en reformulacions del nostre programa. Però és més, la
 coordinació sobre fonaments no estratègics no és una coordinació sobre un buit,
 com ja hem defensat, sinó sobre la prevalença del sentit comú del qual és
fer política actualment: el paradigma del moviment social subordinat a la 
socialdemocràcia parlamentària. Aquesta és la inèrcia que portem reproduint com a
moviment per l'habitatge i que hem de superar.
Mentrestant, aquesta proposta organitzativa del Sindicat de Llogateres sembla respondre
 més aviat a la voluntat d'imposar la seva estratègia a la resta del moviment per l'habitatge 
que no a la de plantejar una solució política a les seves necessitats actuals. Sospitem
 això també quan es mostren tan crítics amb la clarificació i avanç dels
 plantejaments comunistes en el si del moviment, que posen en qüestió la
 neutralitat política del seu sindicat.

És per això que la militància comunista portem mesos reivindicant la necessitat d'afrontar 
aquests debats estratègics de fons. Celebrem que, abans d'haver-los tingut, 
l’Aldo reconegui que “existeix una pluralitat” de posicionaments polítics
 respecte la funció de la lluita per l'habitatge en relació a un projecte revolucionari.
 Això ens estalvia temps i reforça la nostra posició que no podem generar una unitat
 organitzativa que parteixi d'aquesta inconcreció estratègica. I no per purisme, perquè no es tracta d'un desacord sobre petits detalls tàctics. La qüestió està en el fet que es tracta
 de plantejaments estratègics sobre els que no existeixen posicions neutrals, i per tant és imperatiu posicionar-se clarament per a plantejar una pràctica política coherent i,
 sobretot, conscient.

És aquí quan defensem la necessitat de clarificació i posada en pràctica de les
 diferents estratègies polítiques que hi ha sobre la taula, per a poder posar-les a prova i
 sotmetre-les a crítica. En aquest procés continuarem trobant-nos, com hem fet
 fins ara, debatent políticament des de les diferents postures, sense negar la
 possibilitat de trobada quan l'enemic comú ens colpegi o sigui el nostre torn
 colpejar-lo. Ens trobareu disposades a treballar conjuntament perquè la lluita per l'habitatge contribueixi a l'articulació del procés revolucionari. Ens sap greu decebre: no 
som les sectàries que diuen que som.

1. https://www.sinpermiso.info/textos/la-ley-de-vivienda-y-el-tamborilero-del-bruc
2. https://www.elsaltodiario.com/opinion/seguir-ritmo-tambores-electorales-construir-una-estrategia-propialucha-vivienda
3. https://sinpermiso.info/textos/la-lucha-por-la-vivienda-a-la-vinagreta-picante
4. https://twitter.com/PisanoKarla/status/1684905243052494848