Poc després, al setembre, el PCE movia fitxa presentant un nou aparell burocràtic sota les sigles de la UJCE, format per un grapat de persones d’aquelles que entenen el comunisme com una carrera professional i, per tant, estan còmodes amb el mercadeig de places d’alliberat sempre i quan en siguin les beneficiàries. Per al PCE, doncs, la seva «escola de quadres» té poc a veure amb el procés real de pràctica i debat polítics de la militància que en forma part; es tracta més aviat d’un aparell per al relleu i continuïtat d’un partit d’ordre i, és per això que, davant la crítica interna, és preferible entonar un «sant tornem-hi» i posar un trist espantall allà on no queden militants convençuts, amb l’esperança de nodrir-se en poc temps dels fills més grimpaires i oportunistes d’una classe mitjana que té cada vegada menys opcions per a la seva preservació. Però, deixant de banda aquesta titella tragicòmica, dèiem que la militància de la UJCE va continuar amb el Congrés, on es diferenciaven dues línies, ambdues crítiques amb el PCE oficialista, ambdues compartint aparentment l’objectiu de «reconstrucció del Partit Comunista». No és l’únic punt de coincidència discursiva: hem vist les dues línies fent una lectura de la conjuntura de derrota del projecte comunista, reivindicant la necessitat de la independència política del proletariat i de la ruptura amb la burgesia i cridant a la unificació dels destacaments comunistes. Per qui no ha seguit de prop els debats, estan donats tots els ingredients per a pensar que les diferències reals no són grans i que el Congrés es correspon amb l’esperit habitual de les escissions de l’esquerra, on els interessos en joc tenen més de personalisme i d’identitarisme que no pas de projecte polític. Per contra, ens trobem enfront de dues línies essencialment antagòniques que, com és habitual en els processos de ruptura, fan ús d’uns termes comuns que apel·len a les preocupacions d’una militància crítica amb la bancarrota del projecte que venia alimentant («reconstrucció», «independència», «ruptura», «unificació»).

El procés de ruptura és el procés de clarificació i delimitació de les concepcions de cada línia: una amb la intenció desacomplexada de trencar la inèrcia còmplice de la barbàrie, l'altra amb la tendència centrista de conciliar amb els prejudicis, sentirs i pors que existeixen en la derrota. És així que aquesta última ha combinat la terminologia rupturista amb els vells confiables: un suposat leninisme que, lluny d’actualitzar el contingut revolucionari de l’estratègia bolxevic, pretén importar-la ossificada i abstreta del context on tenia raó de ser; i el paraigua protector d’unes sigles que prometen la seguretat i l'estabilitat de les subvencions, els càrrecs, el nepotisme i les poltrones. Com a resultat del Congrés, com a mínim un 51% de l’organització abandona les sigles i inicia un procés de debat i unificació amb el Moviment Socialista. Per aquesta majoria de la militància, la ruptura amb la burgesia vol dir la ruptura amb els mecanismes d’integració de les capes mitjanes a l’Estat capitalista a partir d’aparells d’enquadrament com la mateixa UJCE. Reconstruir el Partit Comunista vol dir vèncer l’estat de derrota en què es troba la classe treballadora per a tornar a constituir-nos en un subjecte revolucionari, en un poder col·lectiu amb capacitat de disputar a la burgesia l’organització social. En canvi, per a la línia centrista que manté les sigles, el que està en joc no és la reconstrucció d’un poder propi de la classe, sinó la d’un aparell burocràtic que perpetua la derrota i que de roig no en té res més que la sang proletària que vessa dia a dia, des de Melilla fins a Gaza. Per a la línia centrista, per sobre de tot hi ha la unitat, que abans de res hauria de ser ideològica. En canvi, la resposta del PCE davant el debat mateix —composta per l’expulsió dels crítics, l’obertura d’expedients sancionadors i l’erecció de la nova UJCE-espantall— ja apunta que aquesta suposada unitat amaga repressió contra qualsevol que s’atreveixi a intentar organitzar els interessos revolucionaris del proletariat. La unitat, doncs, només es pot construir al voltant d’un programa comunista que, per tal d’existir, requereix un procés de lluita ideològica i clarificació estratègica, procés que sols des d’una posició idealista es podria entendre com a indiferent davant les condicions organitzatives sota les quals es desenvolupa. Contràriament, aquest procés imposa la ruptura política amb la socialdemocràcia i els partits de l’ordre. La ruptura política real, arribats a un cert punt, només pot avançar i consolidar-se a través de l’escissió organitzativa, que no n’és la consumació sinó una mediació necessària que estableix les condicions de mínims per a la continuació de la lluita ideològica.

Com assenyala la majoria organitzada sota la nova i transitòria UJC, «la ruptura no s’enuncia: es construeix». La militància del MS entén com a pròpia aquesta proclama i saluda la UJC des de la il·lusió pel procés de debat i construcció de la unitat comunista que ens espera durant els propers mesos. Amb la responsabilitat d’avançar col·lectivament, saludem els joves militants que, davant la derrota i la crisi, davant les promeses de cadires i sous, han decidit alçar-se i lluitar.