S'apropen les eleccions, i amb elles els intents del partit de la burgesia, de cadascuna de les seues fraccions, d'intentar mobilitzar a l'electorat. El 28 de maig, amb les eleccions autonòmiques i municipals, la maquinària partidista d'esquerres s'esforça a fons per mostrar que les actuals formes polítiques continuen sent útils per ordenar la societat, encara que a diari es mostren caduques i condemnades al fracàs.
En aquest cas, tant el PSOE com Unides Podemos, amb el necessari suport d’EH Bildu i ERC, s’han esforçat per acordar, no sense friccions, una nova llei estatal d’habitatge que vindria així a regular la caòtica situació que es viu en el mercat immobiliari. A ningú li sorprendrà que aquesta reforma té un caràcter marcadament partidista i que segurament serà utilitzada com a arma de xantatge davant la classe treballadora, que haurà de triar entre el “mal menor” que representa la feble socialdemocràcia o directament la dreta neoliberal. No obstant això, i abstraient-nos del debat polític institucional, cal que avancem cap a una lectura de la situació que pose en el centre de la qüestió les necessitats polítiques i organitzatives del proletariat, és a dir, si aquesta nova llei possibilita que la classe treballadora avance en el procés de constitució del subjecte revolucionari; o si, per contra, suposa un nou establiment de la dependència del proletariat respecte de les institucions sota la forma i el discurs de reforçar “l’equilibri en les relacions entre arrendador i arrendatari”. [1]
El primer que ens crida l’atenció és que aquesta nova llei posa el focus en la qüestió del lloguer. No és casualitat que, a mesura que evoluciona el procés de proletarització i cada vegada més capes de la població es veuen apartades de la propietat d’un habitatge, la legislació intente gestionar les vies per a que l’acumulació de beneficis seguisca un curs adequat per als interessos generals del capital. L’acord que pretén evitar augments “descontrolats” del preu del lloguer consisteix en que durant el 2023 s’aplicarà un límit del 2%; al llarg del 2024 aquest límit pujarà a un 3%; i a partir del 2025 es crearà un nou índex que, a falta de més informació, buscarà ser més eficient que l’anterior límit marcat en l’IPC. No hi ha més informació al voltant d’aquest suposat nou índex, però podem extraure una conclusió evident: com no es posa un límit absolut al preu del lloguer, aquest podrà seguir augmentant indefinidament, espoliant els estalvis del proletariat, alimentant el poder dels propietaris i limitant la capacitat de maniobra dels llogaters. Una mesura que ha intentant vendre’s des dels protagonistes del pacte com una victòria de la ciutadania i una derrota de Blackstone, parafrasejant a Ione Belarra. Això sí, es prohibeix l’augment del preu del lloguer per la via de noves despeses, que intenten compensar pujades als propietaris en despeses de comunitat, etc.
Però, què passa amb els arrendadors que no complisquen aquest nou marc jurídic? No ho sabem, ni ho podrem saber, doncs la nova llei no contempla un règim sancionador que establisca les conseqüències per aquells que es salten la seua aplicació. Si aprofundim en els missatges triomfalistes i els aires alliçonadors, trobem molt poques mesures reals que ajuden a alleugerir la situació de misèria que vivim a diari.

Respecte als desnonaments, en cap moment s’esmenta la seua prohibició. L’únic avanç que es dedueix és la prohibició de les dates obertes, una ferramenta molt utilitzada des del Poder Judicial i que dificulta la mobilització, l’organització i la defensa davant el trauma que suposa un desnonament. Malgrat que no podem parlar d’una conquesta fruit de l’articulació del nostre potencial de lluita, sí que cal assenyalar la importància de la prohibició de les dates obertes, doncs d’aquesta manera l’acció sindical tindrà més possibilitats d’èxit i s’afavoreix l’enquadrament de la classe en les seues organitzacions de lluita.
Ara bé, ni trobem que es puguen prohibir llançaments sense alternativa residencial, ni es fa referència a la qüestió dels desnonaments a partir de petits propietaris, ni cap altra situació que ens puga beneficiar. És aquest el tan esperat reconeixement de l’habitatge “com un dret, i no com un negoci”, com explicava Oskar Matute?
Des de l’altra banda, els propietaris, tampoc veuen vulnerats especialment els seus interessos. L’ambigüitat de la norma és tal, que caben diverses interpretacions que no neguen les múltiples possibilitats de les que s’han servit per a vulnerar l’habitatge. Les ridícules exigències per a formalitzar un contracte, les clàusules abusives, el control i l’expulsió de llogaters, etc., cap d’aquests privilegis estan en entredit. La posició de la propietat en cap moment ha sigut alterada, per tant, eixe equilibri que persegueix la llei és, senzillament, una quimera en comparació a les desigualtats intrínseques producte del mode de producció capitalista. És més, els beneficis fiscals als propietaris, els traspassos de diners públics a fons voltors en compres i lloguers socials, etc., aquests es mantenen com a mostra de la naturalesa capitalista de l’Estat.
En qualsevol cas, el desenvolupament i la practicitat de la norma recau sobre les autonomies i els municipis, i ja han sorgit autonomies (com és el cas de la Comunitat de Madrid) que avisen que no aplicaran la llei. És a dir, que caldrà esperar per a saber en quines condicions es trobarà el proletariat per accedir a l’habitatge. Seran aquestes entitats les encarregades d’establir i gestionar les “zones tensionades”, és a dir, aquells territoris on, d’una banda, el preu del lloguer o la hipoteca més les despeses bàsiques supera el 30% de la renda mitjana de la llar i, d’altra banda, que el preu de compra o lloguer hi haja augmentat al menys 3 punts per damunt de l’IPC en els cinc anys anteriors. Han de complir una condició com a mínim per a poder declarar-se un territori com a zona tensionada. La declaració d’aquestes zones tindrà com a conseqüència, per exemple, que siguen considerats grans tenidors els propietaris de 5 o més immobles, no com els 10 del marc anterior. No existeix, no obstant això, cap obligació de reduir els preus del lloguer.
No s’està ací reivindicant la centralització de competències, sinó assenyalant la indeterminació i les incògnites que presenta aquest nou marc legal en la seua aplicació pràctica. Allò positiu que sí podem extraure és, per exemple, que les despeses en la formalització del contracte i els honoraris vagen a compte del propietari i no del llogater, com fins ara, la possibilitat de prorrogar de manera extraordinària els contractes d’arrendament d’habitatges durant any en situacions de vulnerabilitat, o l’accés obligatori als procediments de solució extrajudicials per a les persones vulnerables. [2]
Com veiem, i a falta d’una anàlisi més profunda, es pot resoldre en que aquest nou marc legal deixa més incògnites que certeses, no ve a canviar en gran mesura el panorama immobiliari de l’Estat espanyol i, en canvi, ve a solidificar certes pràctiques que ja venien fent-se en els últims anys, com tots els beneficis dels que gaudeixen els propietaris. La pròpia gosadia dels caps de govern de presentar un projecte de llei tan descafeïnat és un símptoma de que el proletariat no gaudeix de la independència política necessària com per a imposar un programa radical d’universalització de l’habitatge. Aquesta fugida a la desesperada és l’enèsim intent, per part de les forces “progressistes”, de mantindre la direcció i l'estabilitat del govern al mateix temps que s'assegura l'acumulació del capital, amb totes les seues conseqüències.
Si investiguem darrere dels discursos moralistes sobre el gran treball que la socialdemocràcia està fent al comandament de l’Estat, veiem que no sols no s’ataca als fonaments mateixos de la nostra misèria sinó que es mantenen sobre bases més solides. La construcció aferrissada d’habitatges, l’abandó de cases buides que el capital no és capaç de rendibilitzar, l’augment dels desnonaments, són sols exemples que demostren el poc marge de maniobra que existeix des de la via legislativa. La nostra dependència política, com a classe, respecte a l’Estat es manifesta en aquestes situacions quan, com a resultat de la despolitització i de la derrota històrica del comunisme, continuem mostrant confiança cap a projectes que sols venen a perfilar la nostra subordinació al capital.
La socialdemocràcia presenta aquesta llei amb l’objectiu de contentar als seus votants i desmobilitzar tota mesura de pressió des del carrer. Ataquen els efectes deixant intactes les causes de la dificultat creixent d’accés a l’habitatge. Per eixe motiu, és necessari aprofundir en la independència política i estratègica del proletariat com a única mesura per avançar posicions en la lluita de classes. En aquest sentit, el Procés Socialista és el conjunt de moments mitjançant els quals el proletariat es va constituint com a subjecte revolucionari, i la lluita per l’habitatge té un paper fonamental en aquest procés.
En els últims mesos hem vist avanços significatius en la lluita per l’habitatge, però amb la particularitat de que la totalitat capitalista comença a ser l’objectiu del conflicte. Desenvolupar la lluita per l’habitatge amb mirada estratègica, superant les pertorbacions socialdemòcrates i integrada en un moviment total revolucionari és la tasca principal que hem d’enfrontar les comunistes. Cada dia es fa més necessari que la lluita per l’habitatge deixe de ser un mer suport per a les iniciatives dels polítics professionals i passe a desenvolupar una tasca d’hegemonització del programa comunista, per a que cada conquesta del proletariat en els seus drets socials alimente les institucions i el poder independent de la nostra classe i no acabe legitimant l’ordre econòmic establert. La fase defensiva de la lluita de classe que ocupem imposa unes obligacions que estem obligats a entomar si no volem caure en ser part de l’estabilització del capitalisme i, per tant, de la misèria i degradació que provoca. Està en les nostres mans.
Fonts consultades
[1] https://www.eldiario.es/economia/claves-ley-vivienda-tope-alquiler-3-2024-nuevo-indice- precios-5-pisos-gran-propietario_1_10119042.html
[2] https://www.eldiario.es/economia/claves-ley-vivienda-tope-alquiler-3-2024-nuevo-indice- precios-5-pisos-gran-propietario_1_10119042.html