Enguany fan sis anys del 9 d’Octubre on tot començà a canviar. Aquell 2017, marcat pel procés independentista de Catalunya i l’auge de l’espanyolisme al País Valencià, fou l’inici del trencament amb les dissimulades però esteses cadenes de la socialdemocràcia. Amb aquell episodi quedà palesa la impotència del govern del canvi, les limitacions dels moviments anticapitalistes i la necessitat d’una força social que plantejara la lluita contra el feixisme des d’una estratègia global. Sis anys després ens trobem amb un País Valencià infestat de dreta i extrema dreta, però també amb un país amb noves i esperançadores articulacions polítiques de diferents fronts que caminen cap a la construcció de la independència política del proletariat. En aquest text presentem una anàlisi de la situació des del punt de vista de la qüestió nacional.

En l’article publicat a Horitzó Socialista sota el títol De la impotència del nacionalisme revolucionari es posà de manifest el trencament que el Moviment Socialista feia amb l’estratègia nacionalista pròpia de l’espai polític d’on prové part important de la seua militància en el nostre territori. En aquest pretenc desenvolupar i explicar a tall de corol·lari algunes de les conseqüències pràctiques que s’han derivat d’aquests postulats: d’una banda, la conformació de l’Organització Juvenil Socialista del País Valencià, i d’altra les tasques que té aquesta envers la qüestió nacional.

De l’article esmentat podríem prendre quatre posicionaments com a punt de partida: 1. Que la nació és una categoria històricament construïda, necessària i objectiva per al mode de producció capitalista. Aquesta determina una particular subjectivitat que, tot i que varia amb el temps, es presenta com un dels pilars fonamentals de la subjectivitat capitalista; 2. Que en l’Estat espanyol la ideologia nacionalista dominant de la burgesia és l’espanyolisme, que vindria a justificar el règim de dominació dins de les fronteres de l’estat; 3. Que el desenvolupament desigual de la lluita de classes ha configurat projectes nacionals antagònics més o menys reeixits i determinants en el País Basc i en Catalunya, mentre que a la resta de l’estat tenim configuracions de la relació centre-perifèria típicament regionals, estables però no exemptes de conflictes puntuals; 4. Que les militants comunistes, en tant que partidàries de la superació del capitalisme, també lluitem per la superació de totes les seues determinacions, entre elles la nació, que ens divideix com a classe i que és una eina de dominació més.

Opressió nacional: el desenvolupament del capitalisme espanyol ha estat a força d’oprimir altres subjectivitats, cultures i identitats nacionals

El capitalisme en l’estat espanyol, com en la resta d’estats europeus, es configura històricament a través d’un procés de nacionalització: el període a través del qual les restes de l’Antic Règim són esborrades o transformades en favor d’una homogeneïtzació burocràtica i cultural on es puga realitzar l’acumulació de capital. Aquest procés no es dona de manera pacífica entre burgesos i proletaris, però tampoc entre els diferents blocs burgesos. Resumint molt, hi ha un bloc burgés concret que predomina i té l’hegemonia del poder estatal: l’oligarquia latifundista castellana. Aquest predomini s’estableix, entre altres coses, a través de l’eliminació o neutralització d’altres expressions culturals i nacionals que posaven en risc aquesta hegemonia, ja que el desplegament de la nació espanyola es fa des d’una perspectiva cultural i ètnica, no només ciutadana: Espanya és un estat delimitat per unes fronteres, però també és un espai cultural on es parla una llengua, el castellà, que engloba una comunitat nacional principal, els espanyols.

Com hem dit abans, el desplegament d’aquest procés troba unes resistències, en particular, allà on es produeix una burgesia industrial amb interessos diferents de la latifundista. Aquesta diferència d’interessos es mostra més clarament en la perspectiva proteccionista que la burgesia industrial requeria per tal de donar eixida als seus productes en el mercat espanyol, sobreposant-se a la competència amb alemanys i anglesos. Aquest interès entra en contradicció amb la voluntat lliurecanvista de la burgesia agrària que necessitava exportar blat a Europa. Al seu torn, en aquests territoris industrials la lluita de classes es desenvolupa de manera particular, arran del sorgiment d’un proletariat industrial urbà amb unes dinàmiques de lluita diferents de les rurals i agràries, així com també de la configuració d’unes classes mitjanes especialment dinàmiques. En aquest context, al qual hauríem de sumar molts altres aspectes que allargarien massa aquest article, els elements culturals particulars comencen a servir com a base d’una concepció nacional que es presenta a si mateixa com a una alteritat respecte a l’espanyola. Aquesta concepció nacional alternativa, donades les condicions per a un enfrontament polític entre sectors socials exclosos del repartiment de poder estatal, tendeix a plasmar-se en projectes d’autogovern i articulació territorial pròpia.

Així doncs, el fet que un poble tinga una cultura diferent, o fins i tot una història de confrontació amb la corona castellana, no implica mecànicament el desenvolupament d’una consciència nacional i de projectes polítics tendents a l’autogovern. A banda d’aquest substrat cultural i identitari diferent, els territoris que han desenvolupat una via nacional presentaven dues condicions indispensables: una dinàmica social que estructurava el seu territori dotant-li d’una composició de classes particular i, com a element principal, unes elits interessades en administrar de manera autònoma i diferent les estructures polítiques del seu territori, trencant amb l’esquema provincial i regional de centre-perifèria. Això explica com altres territoris on aquestes dues condicions no s’acomplien, tot i presentar els ingredients necessaris a nivell cultural per esdevenir nació, continuaren recorrent la senda del regionalisme, només elaborant demandes d’autogovern o descentralització de manera espasmòdica i en contextos de desestabilització ocasionats en gran mesura pel catalanisme.

Aquesta seria la base històrica sobre la qual podem afirmar que l’estat espanyol té com a component intrínsec al seu desenvolupament l’opressió nacional i cultural dels diferents pobles que el conformen. Aquesta opressió, però, té una composició interclassista, és a dir, afecta la burgesia i el proletariat de les nacions i pobles que conformen l’estat. Tanmateix, que siga interclassista no la fa menys opressió pel que respecta al proletariat. Així com el masclisme originat per la divisió sexual del treball provoca la fragmentació del proletariat al mateix torn que també afecta les dones burgeses, el nacionalisme ha estat un dels elements principals que ha dividit la classe treballadora d’arreu, tot i afectar a algunes faccions de la burgesia. Que un treballador puga ser vexat i violentat per altre treballador per parlar en la seua llengua, per seguir les seues tradicions o per voler expressar la seua voluntat política envers el país on viu, no és una minúcia que puguem relegar a la llista de coses que solucionarem en el socialisme. Al contrari, és un element que ens impedeix la necessària associació internacional del proletariat que ha de donar com a resultat la construcció del Partit i del socialisme.

Ara bé, en tant que problema comú del proletariat i la burgesia, ambdues classes han donat solucions a la qüestió nacional en base al seus programes històrics, solucions que van mostrant-se cada volta més diferents i contraposades, a mesura que creix i s’intensifica la contradicció social que fa antagòniques aquestes classes. En general, la burgesia oprimida nacionalment –i supeditada econòmicament i política a la burgesia dominant– té com a interès la consecució d’un marc d’acumulació de capital on tindre l’hegemonia sobre l’Estat i poder realitzar la seua funció de valorització en unes condicions més competitives. Aquest seria l’horitzó burgés ideal on es resoldria la qüestió, i que es plasmaria a través d’un programa de construcció nacional. Sota aquest programa, un bloc interclassista liderat per aquesta burgesia en concret procediria a independitzar una regió supeditada políticament a l’Estat dominant. Ara bé, normalment les faccions burgeses en pugna nacional no tenen l’hegemonia suficient per a plantejar obertament un programa independentista sense arriscar la seua pròpia existència, assumint llavors una situació de necessària negociació amb les faccions que sí que ostenten l’hegemonia política de l’Estat. Aquesta ha estat la norma per al nacionalisme basc i català, que en poques ocasions ha transgredit les fronteres de l’autonomisme. A aquest programa d’estira-i-arronsa s’han sumat històricament part de les classes mitjanes que, en tant que depenen eminentment de l’Estat per reproduir les seues condicions d’existència, veuen atractiu un marc nacional fet a mesura. Arran de la crisi general arrossegada des dels anys setanta que amenaça amb l’estabilitat d’aquestes classes mitjanes, algunes faccions nacionals d’aquest estrat social han caigut del costat dels projectes nacionalistes, veient-ho com una oportunitat de restablir un statu quo favorable¹.

En altres moments històrics el proletariat organitzat a partir de la seua independència política ha participat d’aquests projectes, generalment perquè la lluita nacional prenia la forma d’una revolució democràtic-burgesa en què s’esborraven les restes d’Antic Règim que impedien la maduració i avanç de la lluita de classes, o sota la consigna clàssica que «l’interès de la unió dels proletaris, l’interès de llur solidaritat de classe exigeixen que es reconega el dret de les nacions a la separació»². Tanmateix, en els darrers temps ha estat la manca d’aquesta independència política la que l’ha fet adscriure’s a aquest tipus d’estratègies sense uns objectius propis i sotmetent-se als interessos de burgesies nacionals i classes mitjanes. És sota aquesta deriva que el proletariat queda diluït en el paraigua equívoc de les classes populars i que esdevé simple força de xoc al carrer, sense poder exercir-hi una influència ni tindre veu pròpia entre els agents que sí que estan liderant aquestes lluites.

La manera en què el proletariat articulat políticament de manera independent a la burgesia, és a dir, organitzat sota el projecte comunista, ha desenvolupat la seua perspectiva al voltant de la qüestió nacional ha estat a través de l’internacionalisme proletari. Entenem per internacionalisme, en coherència amb el programa revolucionari, un dels principis que es deriven de la necessària unitat de classe. Aquesta unitat de classe no és una proclama moral, que en el plànol nacional es traduiria en una solidaritat abstracta entre les nacions, sinó la necessitat estratègica de superar totes les divisions que impedeixen el proletariat enquadrar-se sota una mateixa organització que s’enfronte amb la burgesia a totes les escales, nacionals i internacionals. Per tant, si bé no és possible negar el dret a l’autodeterminació de les nacions des d’una perspectiva comunista, aquest dret es reconeix com a condició necessària per a construir el Partit, no com a excusa per sotmetre’s als interessos de les burgesies nacionals. Conseqüentment aquest dret es jugarà de diferents maneres en cada context, no havent-hi una única fórmula d’aplicació tàctica i distingint clarament entre contextos de nacions dominants i dominades.

En moments de pèrdua d’una línia política independent per part de la nostra classe, els conflictes nacionals, com la resta de conflictes socials, han estat liderats generalment per les classes mitjanes i formes més o menys radicals de socialdemocràcia. Sota aquestes coordenades s’ubiquen els projectes de construcció i alliberament nacional que es configuren en els anys setanta, en les acaballes del franquisme, i que en el present han mostrat els darrers signes del seu esgotament.

El cas del PV

Com es desprén d’allò dit més amunt, no emprendre projectes de construcció nacional, en tant que no són viables ni desitjables sota la perspectiva comunista que nosaltres defensem, no implica obviar l’opressió nacional, sinó tot al contrari, incorporar-la a la nostra estratègia com una vessant més de la tasca d’unificació del subjecte revolucionari. Aleshores, quina perspectiva hem d’adoptar amb el País Valencià? Per tal de respondre hem de partir de l’anàlisi històrica del fet valencià.

De manera molt breu, el País Valencià, com ocorre amb Catalunya i altres territoris presenta una sèrie de característiques culturals i una història institucional diferent a la castellana. Durant el segle XIX, quan es produeix la nacionalització que dona com a origen l’estat-nació espanyol, s’estableix una dinàmica centre-perifèria en què els territoris amb característiques diferents queden englobats sota la categoria «regió», és a dir, una part d’un tot superior i general que seria la «nació». Amb el desenvolupament del capitalisme en aquest mateix segle també van desenvolupant-se les contradiccions entre les diferents burgesies que cohabitaven l’estat. En el cas del País Valencià cap facció d’aquestes elits es cohesionarà al voltant d’un projecte nacional antagònic, ja que les elits valencianes, també de caràcter eminentment agrari (tot i que no latifundista) «se sentien tan ben representades pels partits dinàstics i el marc provincial que ni els calia la creació d’una nova força política de caràcter autòcton o regionalista ni arribaven a plantejar-se la vertebració econòmica, social i política del país»³. Aquesta serà la tònica dominant al llarg del segle, fins al punt que durant la crisi de legitimitat ocorreguda en el 1898, moment en què els regionalismes basc i català avancen posicions clarament cap a una concepció nacionalista del seu territori i en què eixamplaren la seua base popular, en el País Valencià el liberalisme republicà de caràcter blasquista, eminentment espanyolista, serà qui tinga un major arrelament entre la burgesia urbana i les classes mitjanes i populars.

Amb això no pretenc menystenir el fenomen del valencianisme polític. S’entén per valencianisme aquella evolució d’alguns sectors del regionalisme que incorporaren, a principis del XX, en els seus programes propostes d’autogovern i una nova sensibilitat per la llengua. Aquest espai polític es consolidà durant el primer terç del segle, i aconseguiren situar la discussió de l’autonomia com a un dels centres del debat polític valencià. No obstant això, mai aconseguiren erigir-se com una força política independent que poguera rivalitzar amb el liberalisme i les forces polítiques hegemòniques. Així, podríem concloure que durant aquesta etapa que acaba amb el franquisme no hi haurà en el País Valencià cap força política nacionalista que tinga la suficient rellevància com per a produir una consciència nacional estesa i determinant.

En canvi, durant els últims anys del franquisme i l’inici del règim democràtic burgés actual el problema de la nació adquirí molta rellevància. La lluita contra la dictadura i la necessitat d’una superació política dels pilars ideològics del règim obriren la porta a replantejar la qüestió territorial: hi havia la sensació de poder replantejar-ho pràcticament tot. Així grans masses de població demanaven canvis profunds que implicaven, entre altres coses, acabar amb el model territorial nacional-catòlic, reconeixement dels drets lingüístics i culturals i l’autogovern de diferents zones. En aquest context el valencianisme tornarà a tindre una oportunitat de consolidar un espai polític en una societat valenciana oberta per la crisi del règim. També tornarà a fracassar.

Aquesta reobertura de la qüestió valenciana vindrà molt determinada per les tesis fusterianes, que impugnaran la concepció regionalista valenciana anterior (plural i en evolució abans dels anys trenta i reaccionària i petrificada durant el franquisme). Aquesta nova teoria nacional valenciana estableix una comunitat nacional pancatalanista en base, principalment, a un element ètnic: la llengua i la història compartida⁴. Segons el fusterianisme, la deficient modernització del PV havia impedit la seua maduració nacional com sí ocorregué amb Catalunya, proposant un programa de modernització i construcció nacional en què catalans, balears i valencians estrenyeren lligams. Ni Fuster ni el fusterianisme tingueren una opció política clara i meridiana, donant suport a diferents projectes, no obstant en tot cas podem afirmar que parteixen d’una concepció ètnica de la nació i d’una lectura de la història contemporània del País Valencià rebutjada i superada per la historiografia actual. El País Valencià sí passà per un procés de modernització, com la resta de territoris europeus, i es configurà com una regió amb característiques pròpies integrada en una nació històricament construïda, com la majoria dels territoris europeus; només podríem afirmar una ineficient modernització si limitem el terme de manera restrictiva i l’entenem com a procés d’extensió d’una gran indústria pesada amb generació d’àmplies capes de proletariat industrial (casuística poc estesa geogràficament, i que deixaria fora de la modernització gran part del territori europeu). En definitiva, no hi ha una normativitat concreta pel que fa al desenvolupament de les societats i les cultures que prescriga la seua evolució en un sentit nacional unívoc, sinó que l’evolució històrica de les comunitats humanes és sempre contradictòria, inacabada i en perpetu desenvolupament:

el segle XX valencià va veure la construcció d’una identitat regional no com a fracàs d’una hipotètica via nacionalista predeterminada (i, per tant, en contrapunt a un reeixit model normatiu que hauria estat el de Catalunya), sinó perquè la construcció de les regions va ser un dels mecanismes més importants i habituals en la construcció de la identitat nacional espanyola contemporània... també a Catalunya

a més, com diversos estudis d’abast europeu han posat en relleu, la construcció de la regió fou un mecanisme de modernització en el pas dels segles XIX i XX. La construcció de la identitat regional valenciana no va ser només, com s’ha insistit bastament, l’instrument d’una dreta agrarista i arcaïtzant (que caldria enfrontar amb un hipotètic model industrial i autènticament modernitzador). La societat valenciana en què es desplegà la construcció de la identitat regional va experimentar alguns dels canvis més intensos de tota l'època contemporània, i es va abocar al segle XX com una societat perifèrica (dins d’un país perifèric com era Espanya), però «moderna» almenys en les pautes comparables amb les del seu àmbit geogràfic i cultural⁵

La innovació de les tesis fusterianes permet la revitalització del nacionalisme valencià durant els seixanta i setanta, no obstant el convertí en quelcom aliè i estrany a la immensa part d’una societat valenciana fortament vinculada al regionalisme, que havia tingut gran acceptació i canals suficients de difusió i reproducció com per a percebre’s com allò natural. Malgrat això, entre alguns sectors universitaris el valencianisme de tall fusterià sí que arrelà, donant com a fruit alguns projectes nacionalistes propers al marxisme i a l’esquerranisme. Aquest nou valencianisme va ser l’únic que pogué dotar l’esquerra d’una teoria nacional alternativa a la del règim, cosa que explica com la quadribarrada, la unitat de la llengua o la denominació «País Valencià» s’hegemonitza entre les forces progressistes del moment. Tanmateix, aquesta nova teoria només arrela superficialment (simbòlicament) entre l’esquerra per diversos motius, alguns dels quals ja han estat esmentats: a. La impugnació total del regionalisme anterior produeix una desconnexió respecte gran part del poble valencià; b. La tasca de la modernització necessària per a fer madurar nacionalment el país situa el poble valencià davant d’una tasca impossible de realitzar en termes històrics (la modernització s’havia donat de manera exitosa, però sota la forma d’identitat regional); c. L’absència d’un bloc social hegemònic que requerira articular una confrontació en clau nacional i que poguera arrossegar àmplies capes socials impedia dur les tesis nacionalistes fins a les últimes conseqüències i plantejar un qüestionament seriós de la unitat nacional espanyola. Aquests factors explicarien com el nou nacionalisme dels setanta passa de tindre certa rellevància durant el context en què la configuració territorial de l’estat es troba oberta, dotant l’esquerra d’un nou ventall de possibilitats en clau nacional, per a poc després restar irrellevant o integrat en opcions autonomistes en el context de consolidació constitucional i passada la Batalla de València (que tot seguit comentarem). En definitiva, a mitjans dels vuitanta es constata «l’escassa penetració en la societat valenciana d’una alternativa nacional, que es veia superada per la secular i exitosa narrativa regional de la identitat valenciana... potser la política clandestina i la socialització limitada que es podia fer durant els darrers anys del franquisme feia percebre al valencianisme una major presència social que la que de fet tenia»⁶.

Aquesta escassa implantació del nacionalisme valencià entraria en contradicció amb la manera que hem concebut el procés d’hegemonització violenta de la dreta blavera que es donà aquelles dècades i que ha rebut el nom de Batalla de València. Generalment, aquest procés ha estat llegit pels sectors d’esquerra radical com aquell moment en què es truncaren les ànsies nacionals valencianes (amb una orientació pancatalanista més o menys conseqüent) i on la reacció imposà per la força un model regional anticatalanista. Aquesta lectura és certa a mitges i el principal problema que hi troba és que, en absència de forces nacionalistes hegemòniques a la societat, sembla agosarat caracteritzar la Batalla de València com una lluita entre concepcions nacionals, si entenem aquesta lluita com el ring on suposadament haurien d’haver confrontat el regionalisme contra una concepció pancatalanista, no-espanyola i nacional del País Valencià. En canvi, a partir dels anys noranta la historiografia valenciana comença a assenyalar que la transició s’ha de caracteritzar «no com la lluita entre dos blocs nacional-culturals, sinó entre l’esquerra i la dreta»⁷. A partir del 1977 en el País Valencià es constaten dos fets: d’una banda, i al contrari que en gran part de l’Estat, el bloc d’esquerres té major èxit electoral que la dreta; d’altra banda, els intents de consolidar un espai polític nacionalista valencià fracassen i aquests agents acaben integrant-se o restant irrellevants, tot i que part del seu programa simbòlic havia servit a l’esquerra d’obediència espanyola per tal d’adequar-se a la nova sensibilitat identitària dels setanta. Aquest últim fet serà emprat per la dreta per tal de revertir la victòria de l’esquerra. Aprofitant que el nou valencianisme s’havia configurat sota uns paràmetres simbòlics allunyats dels populars, presentaren el perill del catalanisme com a catalitzador d’una ofensiva política. Aquesta ofensiva política utilitzava la qüestió nacional de manera instrumental, no perquè haguera de confrontar un bloc social nacionalista sinó perquè convertia l’esquerra que havia adoptat certa simbologia i sensibilitat en una alteritat respecte a la societat valenciana. El catalanisme, que no era una força determinant en la societat valenciana, era presentat com l’enemic omnipresent que amenaçava la idiosincràsia i identitat dels valencians.

El context actual

Tot i que la batalla la guanyà la dreta, oficialitzant el regionalisme conservador de tall franquista i demonitzant qualsevol expressió d’una valencianitat diferent, algunes qüestions sí que van ser conquerides: l’oficialitat del valencià (més legal que real), un sistema d’ensenyament en la nostra llengua (amb clares deficiències a gran part del territori) i una acadèmia on la unitat de la llengua i la nostra història és tractada des de certa rigorositat científica. Això no obstant, els anys d’hegemonia dretana i blavera, amb altes quotes d’integració entre les estructures més populars d’allò que anomenen societat civil, com podrien ser les falles, i els mitjans de comunicació públics de RTVV, així com la connivència amb l’extrema dreta, han perpetuat una situació de disglòssia i opressió cultural.

Hui dia, després de huit anys de coalició socialdemòcrata entre el PSPV, Compromís i Podem, la dreta i l’extrema dreta de PP i Vox prenen les regnes del govern autonòmic i de molts ajuntaments en un context d’agreujament de la crisi capitalista, fracàs de les mesures pal·liatives de l’esquerra i desencís generalitzat per part de l’electorat progressista. En aquest context de descontentament general l’anticatalanisme i l’identitarisme blaver tornen a ser una eina útil de primer ordre per refermar l’hegemonia política de la dreta, així com el negacionisme de la violència masclista i lgtbifòbica.

La desarticulació de la classe mitjana i la impossibilitat de reedició de l’estat del benestar, causes de la decadència de la socialdemocràcia, s’està manifestant en tot el centre imperialista a través d’un nou auge de l’extrema dreta. Davant de l’enderrocament dels pilars que sostenien les condicions de vida de la classe mitjana i el risc de proletarització, una part d’aquesta opta per l’enduriment de les lleis antiproletàries (usurpació, furt, seguretat ciutadana, estrangeria, etc.), i en general adopta una actitud reaccionària envers aquells sectors del proletariat i de la societat que identifica com a culpables de la seua nova situació. Això s’entronca en un procés general d’enduriment de la vessant repressiva de l’estat i d’ofensiva burgesa. En el País Valencià aquest context es desenvolupa en el sòl fèrtil del blaverisme i l’anticatalanisme amb què la dreta disciplinà i hegemonitzà la societat dècades enrere. Aquesta particularitat valenciana no és més que la variant pròpia de l’espanyolisme general, ideologia legitimadora de l’Estat espanyol i, per tant, ferramenta de la burgesia a l’hora de sotmetre i seduir el proletariat de l’estat.

Què hem de fer des del MS?

No seria d’estranyar que part de la burocràcia socialdemòcrata, ara expulsada de les institucions, faça seua altra volta la consigna de «tornar als carrers» o de reconstituir un nou valencianisme d’esquerres amb què dur a terme una agenda política de refundació del país. Aquesta seria altra reedició insuficient i inviable d’un projecte de recuperació de la sobirania nacional, terme amb què l’Estat oculta la lluita de classes disfressant els interessos de la burgesia sota el lema de l’interès general de la nació. Com ja explicàrem en l’anterior article, en tant que l’horitzó polític que s’estableix no va més enllà de recuperar l’estat del benestar, no resultaria més que en altra derrota i un reforçament del programa de les classes mitjanes en un moment en què les condicions capitalistes no permeten la construcció i manteniment d’Estats socials o del benestar. A més, implicaria reintentar dur a terme un procés de construcció nacional impulsat per una minoria social, sense arrelament entre sectors amplis i obviant que no hi ha un context de qüestionament nacional fort en la societat valenciana. Espais polítics que porten intentant això des de fa dècades, com l’Esquerra independentista, han vist frustrada una volta darrere l’altra la seua articulació en el País Valencià (i en les Illes), demostrant a nivell pràctic que els programes de construcció nacional només poden arrelar, i amb moltes limitacions, en territoris que han travessat un cert procés històric particular, com és el cas de Catalunya i que hem esmentat al principi. Però, sobretot, aquestes estratègies no només són inviables, sinó que són indesitjables si el que pretenem és organitzar el proletariat per tal de fer la revolució, ja que supediten totes les nostres forces (irrisòries hui dia) a construir una estratègia interclassista de la mà d’agents més poderosos que nosaltres i jugant al seu joc. El resultat del procés independentista català hauria de servir com a prova suficient d’això.

En canvi, des del Moviment Socialista emprenem la tasca de reconstruir les bases per a una política revolucionària, és a dir, per a reconstituir el subjecte proletari i tornar a fer del comunisme una possibilitat. Sense aquesta primera gran tasca, que es deriva d’una anàlisi de conjuntura realista i una assumpció de les errades comeses les darreres dècades, no podríem ni tan sols plantejar-nos una tàctica al voltant de la qüestió nacional que no caiguera en el programa de les classes mitjanes. Per a tindre una línia independent a partir de la qual establir una política d’aliances i de conflictes, primer cal ser un subjecte amb veu i estratègia pròpies.

Això s’ha derivat en la conformació de l’Organització Juvenil Socialista del País Valencià, a la qual ha seguit la de Catalunya uns dies més tard, que pretén organitzar al voltant de les tesis comunistes al jovent proletari valencià i català, respectant i sent conseqüents amb el diferent context de desenvolupament de la lluita de classes a cada territori i, evidentment, el diferent context pel que fa al fet nacional. Aquesta distinció de contextos ens permet escapar del carreró sense eixida que el nacionalisme imposava, en voler encaixar unes estratègies i tàctiques a un context que no responia al seu projecte. Alguns valencians, sobretot els fills marxistes del frustrat nacionalisme valencià, fa anys que intentem fer girar la roda de la història cap enrere, quan del que es tracta és de trencar-la. Ara podem deslliurar-nos de la càrrega d’esmenar un passat nacional que mai tinguérem. És hora que ens unim a la resta del jovent proletari en la construcció del Partit.

Entre aquest jovent tenim sensibilitats nacionals diferents, conflictes i divisions que com ja hem dit, no hem vingut a assumir i conservar, sinó a superar i integrar en un projecte col·lectiu superior. Un interès uneix i passa per sobre de totes les divisions que puguen operar entre la nostra classe: l'interès de la seua unitat. Aquesta és la clau de volta de les tasques actuals de les comunistes d’arreu. Podríem destacar-ne dues concrecions d’aquest full de ruta pel que fa a la situació particular al País Valencià:

El fet nacional en el País Valencià no pren la forma, com en Catalunya, d'algun tipus de conflicte independentista o de confrontament amb el model territorial-autonòmic. No obstant, sí que es genera un conflicte eminentment lingüístic. Produït per la tendència homogeneïtzadora i castellanitzadora de l’Estat espanyol, aquest és un terreny de lluita més on es poden produir altes quotes de politització. La reivindicació legítima del dret a viure en la nostra llengua es tradueix en la lluita contra els atacs al català i els privilegis del castellà, i pot ser un terreny on desplegar una estratègia d’acumulació de forces en diferents àmbits. Tanmateix, aquestes lluites han estat liderades fins ara per plataformes interclassistes d’ideologia ciutadanista que tenen per objectiu l’acció merament legislativa. Aquesta estratègia s’ha demostrat inútil les darreres dècades, només quan el moviment obrer tenia capacitat d’agència les demandes sobre els drets lingüístics han assolit millores. El repte serà participar d’aquesta lluita sense perdre la nostra independència política i, per tant, fixant com a objectiu últim l’acumulació de forces per bastir el poder independent que puga plantejar l’única solució definitiva per a les llengües minoritzades: la superació del capitalisme i, amb ell, la tendència d'homogeneïtzació cultural que comporta. Aquesta perspectiva amb què entenem la lluita per la llengua no és més que l’aplicació conseqüent d’una tàctica d’autodefensa socialista. Sota aquesta tàctica la lluita per reformes només adquireix sentit ple si el conflicte que origina resulta en una acumulació de forces que ens acoste a l’objectiu revolucionari. Només qui entén de manera simplista la dicotomia entre reforma i revolució podria acusar-nos de maximalistes, en plantejar que només el socialisme pot acabar amb l’amenaça de les llengües minoritzades, o de reformistes, en plantejar que cal incidir en aquells camps de batalla que ens siguen útils i legítims.

D’altra banda, en tant que territori on l’espanyolisme ha estat un dels pilars de l’estratègia ideologitzadora de la burgesia, les joves comunistes del País Valencià hem de redoblar esforços en neutralitzar les influències del nacionalisme de la nació dominant. Això no implica necessàriament impugnar l’autopercepció nacional particular de ningú, sinó mostrar la funció que tenen aquestes ideologies per al manteniment de la dominació sobre el proletariat. Això es tradueix en un posicionament clar i rotund a favor de les demandes d’autodeterminació de qualsevol nació oprimida de l’estat. Però també en la difusió i pedagogia al voltant de la necessitat d’acabar amb la nació espanyola, en tant que nació burgesa. És tasca de tots els comunistes d’arreu del món enderrocar l’estat-nació que els subjuga, i especialment tasca dels comunistes de l’estat espanyol fer entendre que la qüestió nacional no és quelcom que afecte només catalans, bascos i altres cultures no castellanes, sinó que, en tant que habitants de la nació dominant, afecta de manera eminent al proletariat del seu territori.

Nosaltres no hem vingut ací a fer cap país abstracte i al servei del sentimentalisme de les classes mitjanes, sinó a construir el poder independent de la nostra classe. Tanmateix, per tal de dur a terme aquesta tasca caldrà que lluitem contra l’espanyolisme que ens divideix, lluitarem pel nostre dret a viure i organitzar-nos plenament en la nostra llengua i pel dret dels que no la parlen a aprendre-la i utilitzar-la, així com, en definitiva, neutralitzar i esborrar totes aquelles divisions que ens fragmenten com a classe. Lluitarem perquè el Moviment Socialista articule les diferents identitats nacionals sota un objectiu comú: la construcció internacional del Parit Comunista.