El costat dels menys cruels està ple de gent bona sense forces. M'espanta veure que entre tota aquesta gent, cada vegada hi ha més joves. Després de la victòria de PSOE-Sumar, les converses entre joves d'esquerres s'han omplit d'expressions com "encara sort que" o "com a mínim". Sempre abraçant el mal menor. Com a mínim VOX no governa Espanya, i encara rai que tenim un president ben preparat, que parla anglés.

"No és que jo siga molt del PSOE, però..." s'ha convertit en una crossa habitual abans de legitimar el govern més progressista de la història. Eixe és el triomf més gran del PSOE: tindre defensors dins i fora de les seues pròpies files. La nostra societat està virant cada vegada més cap a la dreta. La claredat amb què alguns joves podien veure la veritable naturalesa del PSOE es va desfent a causa dels canvis en el tauler polític: hui, alguns es veuen quasi obligats a defensar-lo davant del nou panorama polític en què Pedro Sánchez és el menys cruel. Però el menys cruel és cruel igualment: el govern PSOE-UP ha imposat mesures antiproletàries des del principi, assegurant el control i la vigilància sobre la població. Ha dut a terme polítiques orientades a enriquir als més rics i a empobir-nos encara més a tota la resta; ha infiltrat policies en els moviments socials, ha assassinat a les fronteres de Melilla a persones que fugien buscant resguard. Seguint amb l'augment de l'autoritarisme que s'està donant en termes generals, el PSOE també ha posat en el punt de mira a les capes de la població més vulnerables, deixant clar que perseguirà qui ocupa una casa per viure, l'immigrant "il·legal" i qui comet furts menors. Tot fent-nos creure a les que hem de fer comptes per arribar a fi de mes que tenim més en comú amb Yolanda Díaz que amb els que són perseguits per la seua condició de pobresa.

I al seu torn, l'extrema dreta és pionera en distorsionar la realitat, en propagar mentides, en engrandir la polèmica barata. Davant d'això, els partits com el PSOE i Sumar han decidit jugar el rol del bon demòcrata, que compleix la llei rigorosament, fent una equivalència entre llei i bondat: tot el que queda fora de la llei, seria la barbàrie. Són molt bons en ser cruels, els menys cruels. Saben que la gent bona es commou davant d'ells, que estan rebent tants atacs dels més cruels.

I entre conversa i conversa, serrem les dents i ens caguem en tot quan recordem que tota la nostra gent viu sempre amb por, sempre dins de l'angoixa i l'obediència, sempre entre clàxons i trens que se'n van, sempre amb la pressa de no ser prou competitius, d'estar subordinats a aquells que realment sí que tenen el poder de decidir sobre de les nostres vides. Aquells que no ens salvaran.

Però si no són ells, qui? La nostra generació, contra l'abisme. Fem la vista enrere per trobar aquells que en el passat van trencar amb els menys cruels perquè van decidir defensar la bondat i res més que la bondat, la dignitat i la coherència. Són aquells referents del passat els que ens fan sentir que no hem deixat mai de ser humans, malgrat tot. Però cada vegada estan més lluny en el temps. Cada vegada sumem més dies en el comptador de la història, permetent una realitat que odiem. I llavors mirem al present i trobem, en molts llocs del món, lluitadors. Però estan tan lluny i en contextos tan diferents. Cada vegada s'allarguen més les distàncies, tot i que puguem veure sobre les nostres pantalles els ulls dels qui lluiten a mort per una causa justa.

I ací ens trobem. En el lloc del món i en el moment de la història en què no estem tan malament, que podria ser pitjor, que podrien governar-nos els més cruels, que podrien treure'ns encara més drets, que podríem tindre més fam i més por. Sentim el vertigen de saber la veritat, però de no saber per on començar a solucionar les coses. Contra el vertigen que provoca l'abisme, només tenim dues opcions: deixar-nos caure o caminar amb determinació.

Oposar-se a la injustícia és el dret de tots els oprimits del món. I no hi ha oposició si no l'organitzem nosaltres. Hi ha una veritat incòmoda i és que cada dia sense lluitar és un dia de complicitat amb la barbàrie del capitalisme. La millor manera de fer justícia a la nostra generació és no ser còmplices de la nostra pròpia derrota. Ser conseqüents, doncs, és la primera de les tasques. Com Ovidi: de part dels bons, fins a la mort.