Encara recordo com després d’una llarga discussió a l’assemblea de Maulets Maresme, sense acord final, alguns vam optar per anar a la recentment creada PAH Mataró, devia ser 2011. No vam durar gaires reunions. Més enllà del nostre intent irrellevant, va haver-hi intents més enèrgics d’altres sectors activistes de la ciutat, malauradament sense èxit. Era una de les ciutats de Catalunya més intensament colpejades per la crisi i la depredació immobiliària, però la lluita per l’habitatge hi quedava a la deriva entre les grapes del clientelisme polític de quadres locals del futur, el món dels Comuns i la proliferació de personatges poc clars que barrejaven l’assistència i la gestoria amb el negoci mafiós i l’extorsió a les famílies afectades. Un dels errors principals, el de partida, va ser el fet el de faltar allà on la classe treballadora a la qual apel·làvem patia i bregava per defensar-se. Incompareixença.

Deu anys després va néixer el Sindicat d’Habitatge de Mataró. Millor tard que mai, però tard: el Sindicat arribava enmig d’un panorama social ja molt degradat i de tensa convivència als barris perifèrics de la ciutat, una opinió pública completament plegada als marcs reaccionaris i una ofensiva política, legislativa i policial en marxa contra els sectors més precaris de la classe treballadora, liderada ni més ni menys que pel PSC local i els aplaudiments de l’extrema dreta. En resum, un context molt més hostil a l’activitat política per la lluita per l’habitatge. Precedint-lo directament, hi havia la Xarxa d’Habitatge del Baix Maresme, fundada alguns anys abans, l'any 2018, a partir de les intuïcions d’alguns joves agrupats al voltant de cases okupades i centre socials, que en poc temps vam aconseguir una connexió orgànica i una base social significativa formada per la classe treballadora afectada pels desnonaments dels nostres pobles llargament ignorada a la comarca. També vam fer confluir aquesta base social amb una nova etapa per espais com Can Sanpere i la lluita per defensar-los. Al seu torn, el Sindicat d’Habitatge de Mataró va tenir un ascens tan ràpid com fulgurant enmig d’una ciutat on feia massa temps que ningú plantejava els desnonaments com un conflicte polític i de classe. Tan ràpid, però, com el xoc amb les limitacions que hauríem d’afrontar, quan la força bruta policial passava per sobre nostre sense fer trontollar ni una mica la legitimitat política del govern de la ciutat, per exemple, al desallotjament i enderroc de la Teixidora.

Ni tota la voluntat militant quotidiana, el fang trepitjat i l’esforç, ni les proclames revolucionàries ni els vincles forts van fer de les nostres petites comunitats en lluita alguna cosa més que això, una comunitat en lluita, «una gran família». Tampoc els esforços del 1r Congrés d’Habitatge, on vam confondre tàctica i unitat abstracta, amb debat estratègic. Entre el que dèiem i el que fèiem, s’aixecava una distància llarga d’impotència. Una distància menys acusada durant els anys d’auge, però que ha fet trontollar les bases de la legitimitat política davant les nostres bases quan les coses es posaven lletges i la nostra capacitat defensiva quedava en qüestió. Segon error: haver confós tàctica i estratègia, haver confós organitzar la classe treballadora amb articular políticament la classe treballadora, haver sobreestimat les nostres forces i les de les nostres comunitats de lluita, obviant el context que es tancava al nostre voltant i haver subestimat la rellevància de l’horitzó a llarg termini.

Segur que hi ha trajectòries molt més riques pel que fa al recorregut del moviment per l’habitatge, d’altres llocs potser, que voldrien posar matisos al que dic. Però el cas és que no hi ha fites, ni victòries, ni balanços que ens puguin absoldre, ni a mi, ni a vosaltres, ni a ningú partícip de la història del moviment per l’habitatge català de la següent realitat: la manca de perspectiva estratègica ha relegat fins ara a la lluita per l’habitatge al paper de moviment social annex als partits d’esquerres. Primer amb la PAH i la seva conversió a trampolí electoral per Ada Colau i la refundació d’ICV en el món dels comuns, després amb la potència i el conflicte desplegats pel que vam anomenar sindicalisme d’habitatge des d’allà el 2019, vehiculats en la regulació dels lloguers d’ERC primer i més tard amb la històrica Ley de Vivienda del PSOE. Una llei històrica per la seva descarada manca de repercussió en els problemes troncals d’habitatge pel proletariat – ni para desnonaments ni baixa lloguers- contrastada amb la pirueta amb què buscava conciliar els interessos dels petits propietaris i els gegants financers. Ens podrem anomenar revolucionaris, més tard o més d’hora ens hem trencat la cara repetidament per defensar la casa de la nostra gent a barris i pobles, però políticament se’ns han menjat la torrada. I ni tan sols a canvi d’unes engrunes, perquè la misèria sembla no acabar-se mai.

Això vol dir que hem regalat tals partits els nostres esforços, però sobretot els hem regalat l’enorme capital polític de la problemàtica de l’habitatge, expressió genuïna d’una crisi que va estripar els blocs socials que havien mantingut durant dècades l’estabilitat política de l’estat espanyol. Però no només hem alimentat el programa de la reforma, sinó que ara comencem a recollir els fruits d’impotència i frustració que genera, en termes socials, un programa que no està disposat a tocar el guany capitalista. Reacció i conservadorisme a nivell de societat, actualització autoritària del caràcter dels estats capitalistes per afrontar policialment la problemàtica social. Més desnonaments, més ràpids, més dispositius antidisturbis sovint i més matons parapolicials actuant. Ningú negarà que són temps difícils per organitzar-se en habitatge, i en general, sembla que tan ràpid com retrocedeix el sentit comú, retrocedeix el poder social que ens havia permès sostenir certa efectivitat, fins i tot atreviment, en la defensa de les cases de la classe treballadora.

Podem equivocar-nos una vegada, potser dues o tres. Però un error que es repeteix deixa de ser un error, es torna vici, mala fe, complicitat. Per això cal esmenar els errors, deixar de repetir-los. El pròxim 17 de desembre es presenta el Sindicat d’Habitatge de l’Hospitalet i serà el primer sindicat d’habitatge vinculat al Moviment Socialista. Desembre del 2023. Quinze anys després, tenim reptes rellevants: aixecar una estructura sindical que sigui capaç tant d’aguantar l’actual embat repressiu i el tancament d’algunes de les tàctiques útils fins ara, com possibles noves onades massives d’afectació social de la problemàtica de l’habitatge, en la seva amplitud. Trencar el setge policial, mediàtic i polític, guanyar en capacitats defensives i organització. Recosir els fragments dels diferents perfils que malgrat patir la despossessió immobiliària, sovint es contraposen, si no s’ignoren. I sobretot, establir un horitzó estratègic clar i triar les passes correctes perquè cadascuna d’aquestes fites i esforços que fem des de la lluita per l’habitatge siguin un vector de força cap aquest i no en altres direccions. Desplaçar la influència de la socialdemocràcia sobre la lluita per l’habitatge. Contribuir a la recomposició del proletariat revolucionari com a subjecte.

Hem après que la lluita per l’habitatge serà necessàriament, al nostre país, la lluita pel socialisme. Un camí que necessita la centralització estratègica d’un nou model de Partit Comunista al qual haurem d’aportar i assumir-ne la perspectiva. Sense la reorganització completa de la societat no podrem donar una solució a la problemàtica de l’habitatge. A la vegada, sense portar fins al final les contradiccions lligades a la qüestió de l’habitatge, cor del capitalisme espanyol, difícilment podrem arribar mai a la reordenació completa política i social de la societat.

L’Hospitalet és un exemple clar del repte que tenim al davant: un PSC governant ininterrompudament des de la Transició i que fa massa anys que no té una oposició consistent, fins al punt que l’alcaldessa Núria Marín un any és detinguda per corrupció i l’altre revalida la seva alcaldia, mentre vira el seu marc discursiu i polític cap a posicions contigües a la ultradreta en allò que competeix amb qüestions com la seguretat, amb el proletariat migrant al punt de mira. L’Hospitalet de les 5 PAHs... i encara així,  com a tants altres indrets de l’AMB o de les barriades perifèriques arreu d’Europa, un mateix paisatge social: la degradació de barris històricament treballadors, combatius, mancats avui ja no d’organització política revolucionària, sinó directament d’associacionisme que no siguin pantalles clientelars, salvant honorables excepcions que treballen ofegades pel pes que les envolta i la seva petitesa. Un paisatge que està deixant pas un règim d'excepció, control policial, guerra entre pobres i discursos reaccionaris. Això, clar, si no sabem oposar-hi de nou la força històrica del proletariat revolucionari. Ja és hora que solucionem els errors d’incompareixença i de manca de perspectives a llarg termini, que reconstruïm el cinturó roig sota l’estratègia socialista. A això arriben les companyes de l’Hospitalet.

Ho continuarem defensant i discutint amb qui s’hi disposi amb un mínim d’honestedat i arguments racionals. Arribats a un cert punt, però, la millor manera de dir és fer.