En realitat l'EI no, la CUP. Podríem fer-nos els sorpresos i ficar el crit al cel preguntant-nos com pot ser que no sigui l'EI en conjunt qui discuteixi les qüestions estratègiques de fons, però ja fa anys –ho sabem perquè hi hem militat- que el cretinisme parlamentari de la CUP ha subjugat aquest espai polític.  

Qüestions que es plantejaven durant el Procés com a decisions excepcionals que suposadament demostraven l'audàcia política per influir en la societat, es converteixen en el pa de cada dia de la política de la CUP. Del cisma intern d'investir a un convergent el 2016 per forçar un referèndum, a governar amb els convergents a Girona amb un somriure d'orella a orella. De pactar amb una dreta que va acabar exiliada, a pactar amb una dreta que en breus començarà a exiliar al proletariat migrant.  

La Laure Vega, nova diputada de la CUP, comentava recentment en una entrevista: «Admiro moltíssim la feina que ha fet el Lluc Salellas a Guanyem perquè crec que va entendre perfectament la ciutat de Girona, les aliances que s'havien de fer, com obrir i plasmar la unitat popular, que és l'estratègia de la CUP, contra aquesta oligarquia.» És que ara la unitat popular és ja governar conscientment amb Convergència? 

Formant part d'un espai polític que confronta el projecte polític de l'EI, però havent-hi militat, em sorprèn que ningú estigui tenint la valentia per confrontar això, perquè estic segur que hi ha un gruix de militància que no està disposada després de tants anys de lluita a menjar-se el projecte de Poble Lliure. No només perquè sigui profundament reformista sinó perquè és políticament inviable, no hi ha espai per a fer una CUP/Guanyem que prengui la forma d'un Bildu català progressista, independentista i amb vocació de govern, perquè per fer això ja està ERC i ha naufragat estrepitosament.  

Sincerament, crec que la CUP és un projecte que ha fracassat. No només pel seu punt de partida reformista i la seva inviabilitat política, sinó també per com la veu la classe treballadora d'aquest país després de tots aquests anys de circ parlamentari: com un partit més del sistema. Quan això ha succeït és pràcticament impossible revertir-ho, i per moltes refundacions i rentats de cara amb nous diputats que es facin, no tornaran els temps on algú representi el que va representar l'Anna Gabriel.  

Mentrestant des de la distopia del grup parlamentari, els diputats de la CUP segueixen dia a dia demostrant-nos què no s'ha de fer al Parlament si vols fer política revolucionària, actuant des del cretinisme parlamentari que tant rebuig i desafecció causa entre el proletariat. I a què ens referim amb això? 

És cretinisme parlamentari demanar a ERC el 2024 que faci un gir a l'esquerra per aprovar els pressupostos? Radicalment, sí. És cretinisme parlamentari continuar exigint pactar una llei per fer un nou referèndum d'autodeterminació? Radicalment, sí. És cretinisme parlamentari acordar una investidura a canvi de la no-intervenció de la BRIMO en els desnonaments i que ara mateix aquest cos policial n'executi més que mai? Radicalment, sí.  

D'aquestes reflexions es podrien extreure conclusions esquerranoses que el cretinisme parlamentari és l'única forma d'actuar en un parlament burgès? Probablement sí, però com a comunistes ens hem d'oposar també radicalment a aquest tipus d'opinions.   

Existeix una tàctica parlamentària que es confronta al cretinisme parlamentari i consisteix a desemmascarar el parlament com un instrument de dominació de classe, explicant al proletariat que és aquell espai on la burgesia converteix la seva dictadura de classe en consens interclassista. És utilitzant aquesta tàctica que els comunistes actuem per despertar la consciència revolucionària de les masses utilitzant la tribuna parlamentària contra el parlament, sabotejant el parlamentarisme des de dins. Actuant de forma disciplinada com a grup parlamentari comunista que funciona com a corretja de transmissió de les tesis del partit, que comprèn aquesta tàctica com un accessori a l’estratègia de construcció d'un poder com a classe que ha de disputar l'hegemonia a la burgesia.  

Pot o podrà fer la CUP això en algun moment? Radicalment, no. Pot o podrà disciplinar un grup parlamentari que sempre ha basculat entre un acord entre famílies polítiques i la visibilitat de suposades estrelles mediàtiques que l'han convertit en una gàbia de grills? Ho dubto molt. Es pot dirigir una acció política revolucionària des d'un partit devorat per la dinàmica institucional? Radicalment, no. I no té cap sentit dir que la CUP és la branca institucional i que en realitat l'Esquerra Independentista és dirigida per la TEI perquè tots sabem que la TEI serveix per a fer diades, manifestos i comunicats.

La condició de possibilitat per a poder en algun moment tenir una tàctica comunista en un parlament burgès consisteix a tenir una comprensió adequada de la conjuntura històrica, cosa que un partit parlamentari com la CUP no té. Simplement actua per inèrcia de no desaparèixer.  

Des del MS creiem que es basa en comprendre que el comunisme ha estat derrotat, que la crisi estructural de la societat capitalista, en la seva forma superficial de crisi econòmica, implica la degradació de l'estat del benestar i un procés de proletarització de la classe mitjana a Occident. La comprensió d'això obre la possibilitat a construir un projecte independent com a classe, que no sigui assimilat per la burgesia, i que permeti edificar uns fonaments sòlids per ser una alternativa socialista de masses en un futur.  

El seu cretinisme parlamentari és una expressió de la impotència del projecte polític, una tàctica que més enllà d'eslògans és profundament incapaç de plantejar un programa polític per a la superació de la societat de classes. Contra això, nosaltres hi oposarem la construcció d'un moviment socialista disciplinat, la rigorositat cada vegada major dels nostres plantejaments i les nostres apostes, l'avanç consistent d'una nova estratègia socialista que ens permeti superar el carreró sense sortida en què ens trobem, l'enquadrament massiu de cada vegada més joves proletaris d'arreu culminant una ruptura generacional i política.

Tornarem a situar el comunisme com un projecte polític no només possible sinó també desitjable per al proletariat. Aquesta és la nostra tasca ara mateix, per complicada que sigui i al preu que sigui.