La qüestió nacional a l’Estat espanyol ha estat sense dubte protagonista en el cicle polític anterior, especialment a Catalunya, on es produeix un moviment massiu que té els seus moments més àlgids en el referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre de 2017, o les protestes contra les sentències a l'octubre del 2019. Es tracta, per tant, d’un dels conflictes fonamentals per a comprendre l’escenari polític actual per qualsevol projecte que vulgui transformar la realitat.

La derrota del moviment independentista l’any 2017 i el seu reflux posterior ha sigut la via per la qual s’ha manifestat principalment la impotència del projecte de les classes mitjanes a Catalunya. De la mateixa manera que en altres contextos, aquesta descomposició ha pres camins molt diversos, tant com els actors polítics i les faccions que composaven el bloc heterogeni de l'independentisme. No obstant, en aquest article ens centrarem en una de les famílies polítiques de l’independentisme en concret, del trencament amb la qual sorgeix (en part) el Moviment Socialista, aquesta és la del nacionalisme revolucionari. Dins d'aquest sector englobem aquells projectes polítics que consideren que la manera d’assolir el socialisme en el nostre context és dur a terme la independència: bé perquè aquesta és un pas previ necessari, bé perquè plantegen el procés independentista com a procés revolucionari.

D’entrada hem de fer una sèrie d’aclariments:

1. a) com a comunistes no podem negar l’existència d’un conflicte nacional a l’Estat espanyol. La conformació del marc d’acumulació capitalista espanyol s’ha duit a terme mitjançant un procés d’homogeneïtzació cultural i nacional amb més o menys èxit als diferents territoris on s’ha desenvolupat. Aquesta necessitat del capitalisme ha comportat el sorgiment d’una ideologia nacionalista, l’espanyolisme, que justifica i legitima l’explotació capitalista dins de les fronteres de l’Estat i que ha utilitzat històricament la violència contra el proletariat en general i contra tot aquell qui no s'ha assimilat nacionalment.
2. b) la dinàmica de lluita de classes ha produït al llarg de la història resistències i conflictes arran d’aquest procés de nacionalització espanyola. La manera en què s’han manifestat ha estat diversa i generalment no s’ha impugnat la integritat de la nació espanyola en la seva totalitat, tret dels casos català i basc. A la resta de territoris, tot i plantejar maneres diferents d’omplir de contingut les seves identitats col·lectives, aquestes sovint no han estat del tot incompatibles amb el marc estatal.
3. c) aquest caràcter conflictiu del fet nacional, que és tan real com altres conflictes que genera el capitalisme, es mostra amb l'existència de diverses identitats col·lectives i adscripcions nacionals al nostre territori, on conflueixen, entre d'altres, la mallorquina, la valenciana, la catalana o l'espanyola. Unes subjectivitats immediates que nosaltres com a comunistes no venim a reforçar o a negar de forma indeterminada, sinó partir d'aquestes per avançar en el desenvolupament de l’estratègia més general. Per això, serà la nostra tasca interpel·lar al proletariat independentment de la seva adscripció nacional, que de fet és cada vegada més diversa i contradictòria; fer que aquesta diversitat no sigui un impediment, sense obviar les diferents relacions de poder entre identitats, serà clau per a què el comunisme torni a esdevenir un moviment de masses.

En aquest article, però, començarem per desenvolupar una crítica més general al nacionalisme revolucionari com a via al socialisme, sigui quina sigui la nació concreta que reclama, i farem una defensa de la necessitat de recuperar la dimensió internacional del projecte comunista.

De la impotència de la via nacionalista al socialisme

La crítica als projectes del nacionalisme revolucionari no la fem des d’una posició moral, sinó que intentem apuntar quines limitacions concretes tenen i perquè parteixen de premisses incompatibles amb el projecte comunista. Per tant, analitzar els límits d'estratègies que són fonamentals per a comprendre bona part de la cultura política del cicle anterior, ens permet veure alhora quin és el camí més adequat per actualitzar l'aposta socialista avui.

En properes ocasions, caldrà desenvolupar més extensament la crítica al projecte de construcció nacional dels Països Catalans, no obstant, en aquest text analitzarem els perills i limitacions de qualsevol aposta que tracti d’assolir el socialisme a través de premisses nacionalistes. Així doncs, tractarem aquelles incongruències presents tant en projectes que proposen la independència d’una nació amb altes quotes de consciència de la seva opressió, com en altres projectes que proposen una unificació nacional de territoris que, a priori, no s’entenen com a una unitat actualment.

En ambdues casuístiques l’objectiu estratègic principal seria apropiar-se de la sobirania a través de la creació d’un nou marc estatal, que tindrà un caràcter popular perquè només les classes populars seran capaces de dur a terme la lluita social i nacional necessària per tal de trencar els marcs institucionals de la burgesia en el territori en qüestió. Aquí, com hem apuntat abans, sorgiria una bifurcació entre un sector dretà i un esquerranós: o bé la lluita per la independència de la nació és un pas previ a través del qual preparar la revolució socialista, o bé el mateix procés d’independència seria, en realitat, la forma que adoptaria la revolució socialista. En el primer cas, s’està apostant directament per la generació d’un nou estat burgés a través d’una aliança amb la burgesia nacionalista. En el segon per la il·lusòria i impossible estratègia d’una revolució socialista aïllada nacionalment (que per la seva pròpia inviabilitat sempre acabarà diluint-se en la primera de les estratègies, la del front nacional interclassista). En qualsevol cas, la revolució i la construcció del socialisme tindrien unes fronteres nacionals.

Si haguéssim de treure una sola lliçó del cicle revolucionari que es produí a principis del segle XX, aquesta seria la impossibilitat de la revolució a escala nacional. La reclusió en les fronteres nacionals i la hipòtesi del socialisme en un sol país van ensorrar l’avenç de les forces comunistes, aïllant aquestes i ofegant el seu dinamisme. La història ens ha demostrat que una revolució tancada a unes fronteres nacionals acaba reproduint les lògiques del capital, fins i tot en estats suposadament controlats pel proletariat organitzat. Quan s’afirma que la reproducció del capital té escala internacional no estem apuntat un fet accidental en el capitalisme, sinó la seva pròpia essència, allò que ens obliga inevitablement a una estratègia igualment internacional, que no exclou que en el desenvolupament real del procés revolucionari es donin asimetries entre territoris. Aquesta limitació estratègica dels nacionalismes revolucionaris és la que els fa desplegar de manera conscient o inconscient una concepció de l’Estat pràcticament idèntica a la de la socialdemocràcia, en què aquest seria una eina que la classe treballadora podria utilitzar per embridar el capital i eliminar-lo progressivament (o almenys limitar les seves pitjors conseqüències). Per tant, el que s’acaba fent és naturalitzar la forma de l'Estat capitalista, considerant que la presa del poder serà la conquesta de les seves institucions avui realment existents, o una versió roja d’aquestes. En comptes de concebre l'Estat burgès com un moment de l'acumulació capitalista, l'entenen com l'expressió d'una correlació de forces canviant que, depenent de qui governi, podria beneficiar tant als capitalistes com al proletariat.

No obstant, a aquestes incongruències estratègiques i ideològiques caldria afegir-hi una mala lectura de la conjuntura actual. Les formes d'entendre el context concret són la millor prova de la composició real, de les intencions i dels interessos d’un moviment. Més que els principis fundacionals o els estatuts, el que fa transparent una organització és la seva mirada sobre la realitat, i les conseqüències estratègiques i tàctiques que se’n deriven. Per analitzar aquesta lectura de conjuntura errònia, per tant, us proposem que ens fixem en els nacionalismes revolucionaris realment existents, és a dir, no en allò que diuen voler fer sinó en allò que han fet els últims anys. Les esquerres d’alliberament nacional dins de l’Estat espanyol, tot i que algunes han tingut un fort moviment juvenil i de carrer, amb un elevat component de combativitat, han acabat a la pràctica hipotecant tota la seva força a les apostes institucionals. Aquesta situació no ha estat ni una errada, ni una traïció dels dirigents, sinó una imposició pràctica que es deriva de les seves estratègies. Com dèiem abans, davant de la manca d'efectivitat de les seves apostes estratègiques, aquests moviments s’han vist replegats a conformar aliances amb els sectors més possibilistes, representants de la petita burgesia nacionalista. Aquest replegament ha estat assumit més o menys orgullosament sota l’escut de la realpolitik, acusant els crítics de maximalistes.

Si analitzem els últims anys, veiem com sota l’hegemonia interna dels paraigües electorals, l’Esquerra Independentista i l'Esquerra Abertzale han dut a terme un tipus de política diferent en la forma nacional, però en els resultats pràctics molt similar a la de l’esquerra socialdemòcrata espanyola. Aquestes polítiques ja ni tan sols plantegen la concepció estatista i socialdemòcrata clàssica del socialisme, sinó que es veuen limitades, donada la correlació de forces actual, a meres intencions redistributives i a protegir els seus resultats electorals. La impossibilitat de noves conquestes socials que prometia la socialdemocràcia clàssica ara és substituïda per una tèbia gestió de la misèria, quan no per una assumpció directa del paper repressiu de l’Estat envers el proletariat: des d'abraçades a capitans del Procés fins a més pressupost per a policies locals, entre d'altres fets que segurament ni els responsables dels quals pensaven que acabarien assumint.

El que hi ha darrere d’aquesta deriva dels nacionalismes revolucionaris és, en realitat, una errada d’anàlisi: pensar que encara es donen les condicions per disputar part de la sobirania dins de l’Estat, encara que hipotèticament es digui que és per generar processos d'acumulació de forces canviants que mai es concreten. No obstant, la realitat és que a dia d'avui ens trobem amb un escurçament de les possibilitats de la política des de l'Estat (en relació a la crisi de generació del valor i per tant, la reducció de la capacitat de redistribuir-lo), i tot intent d'utilització suposadament tàctica o instrumental de les seves institucions, que no centri el seu desplegament en la construcció de la independència política respecte aquest i el capital, està condemnat a ser-ne el seu hostatge. Aquesta situació, que porta a la reestructuració del poder a l'interior de la classe capitalista en les diferents formacions estatals, comporta colpejar i destruir la força aconseguida per les lluites passades i una pèrdua de centralitat de la sobirania nacional/estatal.

Els partidaris de la via nacionalista al socialisme (així com la nova socialdemocràcia radical), a vegades en un exercici de pensament màgic, el que plantegen és un intent fracassat d'anar enrere en la història, de revertir la globalització econòmica a un Estat aïllat sense tenir en compte els patrons globals de l'acumulació capitalista. Tot i que influïts pels processos d'alliberament nacional del segle passat, el que fan en realitat és oferir una reedició (amb poques perspectives d’èxit) de l'Estat de Benestar o, en el "millor" dels casos, del socialisme estatista derrotat en el cicle històric anterior. Tot això, com dèiem, basat en la incomprensió dels límits conjunturals actuals, pels que retallades, polítiques socials insuficients, accentuació de les desigualtats o reforçament autoritari, no responen a la voluntat d'una classe política (tot i que, majoritàriament, executi amb il·lusió totes les mesures que mantenen la subjugació del proletariat), sinó a la necessitat de mantenir i reproduir la relació social capitalista.

En síntesi, si analitzem el cicle polític anterior, veiem que el Procés independentista ha estat l'expressió política, conseqüència de la crisi del 2008, de la classe mitjana que pretén dotar-se d'eines per a salvaguardar els seus interessos i per a obtenir una porció major del guany capitalista, plantejant que disposar d’un Estat propi li permetria sobreposar-se a una competència desfavorable, a més de la constatació de la incapacitat de les estratègies nacionalistes tant d'acabar amb l'opressió nacional com de generar processos de transformació social. A partir d'això, cal que ens interroguem per on passa l'actualització del socialisme avui i quines eines permeten abordar el fet nacional.

Estratègia socialista, internacionalisme i resolució de la qüestió nacional

A la incapacitat del nacionalisme revolucionari cal oposar-li l’organització independent del proletariat i l’afirmació que l’estratègia socialista passa necessàriament per l’escala internacional. L’internacionalisme socialista no és una suma folklòrica de nacionalismes progressistes ni gestos de solidaritat en dies puntuals, ni tampoc és una campanya comunicativa conjunta de nacions sense Estat. L’internacionalisme que defensem parteix de la universalitat de condicions del proletariat arreu del món i de la comprensió del caràcter ideològic del nacionalisme per a la seva superació pràctica, i per tant, implica l’organització d’un Partit Comunista de masses a escala internacional. Restringir-nos, per principi, organitzativament o estratègicament als límits d’una sola nació o Estat ens imposa la derrota des del començament.

L’experiència històrica ens demostra que l’abolició del capital només pot donar-se per mitjà d’una ofensiva a nivell internacional. Ens cal aprendre dels errors dels que abans de nosaltres ho han intentat al segle XX i XXI, i s’han trobat els límits implacables propis d’un ordre global en què les cadenes transnacionals de producció, la logística o les finances són ja indissociables. La tasca serà, per tant, la de capacitar-se per operar en totes les instàncies territorials, per discernir i apostar per les mediacions necessàries entre l’avui i el socialisme a escala internacional. Davant del desplaçament al pla supranacional del poder de la burgesia, serà necessari organitzar-se a la mateixa escala que aquesta.

Ara bé, la necessitat d’organització internacional no ha de ser una excusa per a la positivització del marc nacional espanyol burgès, ni tampoc vol dir obviar l’opressió nacional: els que menyspreen les reivindicacions nacionals i lingüístiques catalanes o d’altres nacions, acaben alineant-se amb l’espanyolisme i la seva formació estatal específica i, per tant, reforçant el poder de la burgesia. Independència política és també combatre aquestes expressions reaccionàries que impedeixen la unió del proletariat, dividint-lo per la seva adscripció nacional, impossibilitant així que els treballadors de la nació oprimida puguin desenvolupar-se lliurement i assumint el programa ideològic de la burgesia espanyola. A les seves divisions, nosaltres hi haurem d’oposar la unitat de la classe, que no podrà passar per alt la seva especificitat o les dinàmiques de competència interna que hi operen: la unitat només pot construir-se en el reconeixement de les divisions i la diversitat. En relació a això, el dret a l’autodeterminació és presenta com una eina fonamental per a garantir les condicions de possibilitat d’una acció unitària del proletariat internacional.

No es tracta, per tant, de reivindicar el dret a l'autodeterminació des d'una posició ambigua i abstracta, que deixaria la porta oberta a estratègies interclassistes inviables avui en dia, sinó de fer-ho coherentment amb l'estratègia socialista. És a dir, sense prendre la nació com a subjecte de dret amb agència pròpia, sinó com un corol·lari més de la premissa bàsica del programa comunista: el total alliberament de la humanitat a través de la revolució proletària. Així doncs, entenem el dret a l'autodeterminació com quelcom indispensable per a la unitat de classe, però només realitzable des del desplegament d'aquesta i que s'exercirà travessat per processos d'organització internacional.

En el context actual, només a través de la construcció d'un poder independent com a classe podrem garantir el manteniment de la riquesa cultural i lingüística i sostreure les nostres cultures i llengües de la roda de la valorització del capital i de la negació dels estats-nació burgesos. És a dir, és el desenvolupament del socialisme la condició necessària per a acabar amb totes les opressions, ja que el creixement del nostre poder, l’avenç del Procés Socialista, haurà d’implicar la destrucció de les condicions de reproducció del capital entre les quals hi trobem l’opressió nacional. La nostra tasca no ha de ser defensar les expressions culturals únicament des de la seva conservació, sinó vincular la defensa de la llengua i de la cultura a un projecte revolucionari capaç de superar la relació social capitalista com a totalitat.

Amb aquest breu text hem pretès donar unes primeres pinzellades sobre la comprensió de la qüestió nacional des d'una perspectiva socialista. Ara, aquesta base ideològica i d'anàlisi no és una fórmula màgica que prescrigui una manera determinada d'aplicar la tàctica. Serà en cada conjuntura particular que el Moviment Socialista haurà d'avaluar quina és l'actitud i la pràctica a desplegar per tal de garantir el desenvolupament de l'organització independent del proletariat, sense caure en assumpcions acrítiques d'estratègies alienes, però tampoc donant l'esquena als conflictes oberts en el territori on operem, partint de la premissa que la qüestió nacional només pot resoldre’s mitjançant l’associació internacional del proletariat, no subsumint-se en organitzacions interclassistes nacionals.