Abans que res, enviar tota la força a la gent de Girona i Salt que lluita i posa el cap, el cos i el cor en canviar aquest ordre de coses i que recentment s'ha hagut de topar amb una de les cares més fosques de l'Estat capitalista. Ens fem nostres la crida que feien durant la roda de premsa d'ahir a «convertir les llàgrimes de ràbia en organització i lluita». Entomant aquest repte, aquestes reflexions breus.

L’Estat té més clar que ningú la magnitud i la severitat de la crisi social que travessem hui en dia. Ahir al matí ens vam assabentar d’un nou cas d’infiltració entre moviments d’esquerres i independentistes, aquesta vegada en Girona i Salt.

Aquesta infiltració, com la resta han estat descobertes darrerament, s’ha donat en un dels pocs espais que resisteixen al clima de total desmobilització actual. Aquests projectes polítics locals on envien els infiltrats, tot i ser allò més avançat que té la classe ara mateix, es troben dins dels límits actuals de la nostra potència com a classe, és a dir, no es caracteritzen per tindre la capacitat immediata de fer trontollar l’Estat mínimament. Aleshores, s’escau la pregunta, per què tants esforços, per què tanta minuciositat en la vigilància, el control i la violència contra uns espais que ja amb dificultats fan front a multes i sentències?

Una possible resposta seria recórrer a la crítica moral, adduint un odi profund i una manca absoluta d’empatia de la policia envers aquells que pretenem enderrocar l’statu quo. Segurament aquest aversió siga real, però ens inclinem a pensar que aquests fets es poden explicar millor a través de la dinàmica de lluita de classes que es dona actualment. Així doncs, hem de preguntar-nos per la funció en un sentit general que poden tindre les infiltracions per a les forces repressives. En primer lloc i principalment, compleixen la funció de recavar informació que augmente la capacitat de previsió dels nostres moviments, de les nostres formes d’organitzar-nos. És a dir, tenen per funció impedir que actuem, augmentant la capacitat dels cossos de seguretat de desarticular-nos abans d’haver de lamentar les conseqüències dels nostres actes. En segon terme, aquestes infiltracions (com les que ja hem viscut en altres moments de la història de la democràcia) produeixen la sensació que l’Estat pot estar, i de fet està, a tot arreu. Una mena de sensació de Gran Germà que és capaç d’accedir a qualsevol racó de la nostra intimitat, per molt profund que siga, per molt que ens ocultem. Però, insistim, no és un tant desproporcionat atenent a les capacitats reals dels moviments socials actuals?

En aquest cas l’Estat porta la davantera pel que fa a l’anàlisi de la situació. Les forces de repressió capitanejades pel Ministre de l’Interior més progressista de la història estan preparant els mecanismes repressius del demà, i tot això perquè han fet una millor lectura de la conjuntura (i fins i tot de les nostres potencialitats com a classe) que nosaltres mateixes fins ara. El 15-M, el Rodea el Congreso, l’1-O, Urquinaona, l’auge del Moviment per l’Habitatge, són exemples d’un trencament de les bases sobre les que se sustenta el pacte social. Anem directes cap a un context d’augment sense precedents de la conflictivitat i les conseqüències de la proletarització creixent, un moment de màxima feblesa de la relació de classe i dels pilars polítics que sustentaven el pacte social vigent durant les darreres dècades.

Per tal de contindre aquest context l’Estat, i en aquest tema donarà igual qui estiga al comandament, si la dreta o l’esquerra, ha de desenvolupar les eines repressives i ha de crear un precedent a partir del qual normalitzar el control. Ells saben perfectament quines son les nostres capacitats actuals, però també saben que el context pot canviar i que poden desenvolupar-se ràpidament. Sembla que fins i tot hi creuen més que alguns partidaris de la socialdemocràcia. El reforçament repressiu de l’Estat respon a l’agreujament de la crisi social, però s’alimenta de la feixistització de diversos sectors de la societat. Les forces armades i els cossos de seguretat són clarament una de les principals fonts de radicalització feixista i atorgar-los més llicències repressives, més capacitat policial i militar, i si s’escau, de permís per espiar de manera inhumana, els dóna més autonomia i poder en aquesta deriva. Els partidaris de la socialdemocràcia, per tant, juguen un paper de greu complicitat: en primer lloc, subestimen les nostres capacitats. En segon lloc, o bé avalen, o bé callen i miren a una altra banda, o fins i tot impulsen l’enfortiment del marc repressiu i donen ales a la deriva autoritària, que si s’escau se saltarà les mateixes lleis burgeses i serà l’ariet per la supressió dels nostres drets i llibertats fonamentals d’organització i mobilització.

Així doncs, cal que siguem nosaltres els prenguem la davantera i ens dotem d’eines suficientment potents per poder fer-hi front. Aquesta és una tasca difícil, fins i tot ens pot causar por, però intentar enfrontar-nos als sicaris de la misèria capitalista és un escenari molt més esperançador que viure sotmesos en aquest règim distòpic en què cada quatre anys votem per a que res no canvie, esperant que ens toque el torn de la repressió.

Tota la solidaritat amb totes les reprimides per aquest sistema criminal que ens ofega cada dia més.