Per qualsevol moviment amb voluntat de superar d’arrel el sistema capitalista el punt de partida per abordar la qüestió sindical ha estat sempre la pregunta de com lligar les lluites quotidianes del proletariat amb un programa revolucionari. Això era així fa un segle i és igualment vàlid avui.

En aquest sentit, al llarg de tot aquest temps, tant la tradició històrica de caràcter més marxista com la de caràcter més anarquista han anat basculant entre dues concepcions del sindicalisme: una concepció «optimista», que reconeix en aquest un important potencial revolucionari i una concepció «pessimista», que considera que la pràctica sindical no contribueix o, fins i tot, inhibeix un procés polític de caràcter revolucionari.

Ambdues posicions han de ser enteses en els seus respectius i molt diversos contextos històrics i les diferents conjuntures, debats, processos i experiències pràctiques del moviment obrer que delimiten cadascun d’aquests contextos. Aquesta tasca sobrepassa l’abast d’aquest breu article, però situar històricament el debat ens serveix per no partir d’apriorismes que fetitxitzin o menystinguin l’activitat sindical en general. L’anàlisi concreta de les seves potencialitats i límits és imprescindible per avançar posicions sobre la base d’un model polític i estratègic revolucionari, l’única via per atacar les causes del problema i no resistir eternament als seus efectes. Agafant aquest punt de partida, aquest article esquemàtic pretén ser una aportació al debat entre la militància comunista sobre la qüestió, amb l’objectiu d’adquirir una comprensió més rica de les palanques estratègiques de la lluita de classes.

En primer lloc, ja s’ha analitzat àmpliament com la crisi estructural de la producció capitalista –de la qual forma part l’obstinada resistència del moviment obrer i les seves revolucions polítiques– ha anat empenyent la classe dominant cap a una fugida cap endavant. Al llarg de les últimes dècades, aquesta fugida ha modificat profundament els processos productius i d’organització del treball, obligada per la cerca voraç de taxes ascendents d’acumulació i la necessitat de sotmetre el proletariat per reduir-lo al caràcter de mercaderia-força de treball. Aquestes profundes modificacions han polvoritzat per la base les antigues formes d’organització obrera arrelada als centres de treball, les quals havien estructurat un moviment de masses a l’ofensiva als països del centre imperialista en un passat no molt llunyà.

Si parlem concretament de l’Estat espanyol (integrat en el sistema capitalista mundial com a instància subordinada dins del bloc econòmic europeu) això ha significat, molt resumidament: el desmantellament industrial; la deslocalització, fragmentació i automatització dels centres productius amb la consegüent segmentació de la força de treball; la terciarització de l’economia; l’expulsió d’àmplies capes de la força de treball a formes diverses de subocupació, atur intermitent o estructural; la integració de la lluita obrera en centrals sindicals burocràtiques com aparells civils de l’Estat, així com la progressiva reducció dels marcs de negociació col·lectiva i, en general, de les formes jurídiques que el sindicalisme de concertació ha pres com a base, carregant-se-les o acotant-les a sectors restringits de la població ocupada, enfront d’una creixent massa treballadora abandonada a l’arbitrarietat despòtica de la patronal.

Tanmateix, la transformació de la producció, de les relacions laborals, de la composició de la força de treball i de l’organització del procés de treball no han implicat la desaparició de la condició de possibilitat per la lluita a l’àmbit laboral, el que ha suposat és la transformació de la forma en la qual aquestes poden donar-se i es donen. Perquè la història del mode de producció capitalista i les seves constants transformacions és, al mateix temps, la història de comunitats humanes negant-se a esdevenir mera mercaderia, i cada forma específica de domini social que la civilització burgesa ha produït en la seva expansió universal s’ha vist acompanyada, per contrapartida, d’una forma específica de resistència i de lluita, nascuda de la necessitat de sobreviure i defensar-se (1). Així, avui dia el conflicte sindical al lloc de treball és un dels espais que permet possibilitats concretes per a l’associació i l’organització de la classe treballadora, amb tot el potencial polític que això comporta, malgrat que aquestes possibilitats siguin molt diferents de les que hi podia haver, per exemple, en la dècada dels 60 i 70.

D’altra banda, el conjunt de transformacions i «solucions» aplicades a la crisi d’escala global no han aconseguit rellançar significativament l’acumulació productiva capitalista, que ja abans de la sacsejada global que va suposar l’emergència sanitària del COVID19 es mostrava flàccida al conjunt de les economies centrals del món. En aquesta tessitura, la classe dominant –per a la qual la cerca de nous marges de benefici és una qüestió vital– està abocada a una ofensiva general i sense treva sobre el conjunt dels processos socials per tal de subordinar-los totalment a l’objectiu d’acumulació de capital. Una ofensiva sobre el conjunt del salari que implica la devaluació de les nostres condicions de vida en tots els àmbits (feina, sanitat, educació, habitatge, alimentació...) i que avança perquè no troba cap obstacle sòlid en el seu camí. Un cop dissoltes les organitzacions polítiques de combat de les que els treballadors disposàvem en altres èpoques, només queda una anèmica esquerra parlamentarista que cavalca l’ofensiva en comptes de confrontar-la, venent la claudicació i la derrota constants com a victòries tàctiques parcials en el camí cap a una imaginària reconstrucció de l’Estat del Benestar, irrepetible en la conjuntura actual.

Davant d’aquesta situació, si la nostra acció sindical no està encaminada a una estratègia política independent d’aquesta agenda de reformes irrealitzables, inevitablement està condemnada a alimentar-la, deixant que totes les experiències de creixement de consciència, autoorganització i politització que possibiliten el conflicte sindical es perdin.

Per tant, en un context de profundització de la crisi, d’ofensiva de la classe dominant sobre el salari i de fragmentació i desarticulació política del proletariat, l’element principal que ha d’orientar la nostra activitat sindical ha de ser la vinculació de les experiències de lluita i organització que es produeixen en l’àmbit laboral amb un procés que assenti les condicions per a la recomposició política de la classe treballadora. És a dir, cal dirigir l’acció sindical per alimentar una estratègia d’acumulació de forces orientada a articular políticament i organitzativa una majoria social de la classe treballadora entorn un programa nítid de construcció del socialisme.

Partint d’aquest marc ampli, es desgranen algunes tasques que, tot i ser necessàriament generals, ens poden servir per orientar una intervenció militant encertada al lloc de treball, i que a parer nostre han de:

a) Reforçar activament els espais d’organització de lluita sindical als centres de treball, o bé crear-los quan aquests no existeixen.

b) Demostrar, en primer lloc, la seva efectivitat i eficiència en la defensa dels interessos col·lectius i les condicions de treball, ja que és lògic que en el context actual, la classe treballadora, «obligada a la prudència per la sagnant reacció, desconfiarà en el seu conjunt, durant un cert temps, dels elements revolucionaris, voldrà abans que res observar quins resultats pràctics dona el seu treball i posar a prova la seva serietat i competència. Hem de ser capaços de vèncer els reformistes també en aquest terreny, perquè els reformistes són sens dubte avui dia el partit que té millors quadres i més nombrosos» (2).

c) Ser una intervenció política des del primer moment. La intervenció sindical ha d’estar des d’un bon començament orientada, tant en l’enfocament de les seves reivindicacions com en la resta de la seva activitat sindical, de forma coherent amb el projecte comunista, assenyalant les causes estructurals de l’explotació i vinculant les demandes a un programa de lluita política pel socialisme. Els centres de treball han de ser entesos com un espai més de lluita ideològica i cultural, però no només en el pla discursiu, sinó en el contingut i la forma de la pràctica i l’organització sindical.

d) Treballar per la construcció de la unitat de classe, combatent totes les segmentacions i antagonismes que es reprodueixen entre nosaltres i que el sindicalisme de concertació no només no aborda sinó que fomenta. Estem parlant de divisions dins el mateix centre de treball (per escales salarials, subcontractes, indefinits-eventuals, etc.), entre plantilles de diferents empreses, entre sectors, entre les capes més «protegides» i les capes més proletaritzades, entre homes i dones, entre «nadius» i «estrangers», entre franges generacionals, etc. La intervenció militant en els centres de treball ha d’establir com a prioritat confrontar qualsevol tendència corporativista i organitzar unitàriament tots aquests segments, també aquells que mantenen una relació salarial inestable o intermitent i canvien constantment de centre de treball, vinculant-los territorialment a les organitzacions de lluita sindical. Pel que fa al sector de treballadors públics com l’ensenyament o la sanitat, cal prioritzar també la unió organitzativa entre professionals, usuaris i comunitat.

e) Fomentar la construcció d’aquests espais com a grans organitzacions democràtiques de classe, on les burocràcies sindicals, la idea del sindicat com un «servei» i la cultura de la delegació inherent al model de representació unitària siguin conscientment confrontades per un model que subordini el paper dels delegats i els comitès d’empresa a la participació activa i àmplia de tota la plantilla, a través de les seccions sindicals i les assemblees de treballadors en la presa de decisions i el treball sindical. Aquestes organitzacions del proletariat s’han de desavenir del sentit comú dominant, que les insta a desenvolupar una intervenció restringida a vigilar el compliment de la legalitat o la millora del preu de la compravenda de la força de treball. Per contra, han d’orientar-se a disputar a la patronal el poder sobre tots els aspectes de l’organització del treball en el propi centre (incloent horaris, torns, contractació, espais, funcions, procediments de treball, seguretat, etc.), amb l’horitzó polític del control sobre el conjunt de la riquesa i la producció social. Només a partir del desenvolupament d’organitzacions d’aquest tipus a escala ampliada, en tant que espais on conflueixen l’experiència i la pràctica viva de la deliberació, l’autogovern i la lluita quotidiana de grans segments del proletariat, articulades orgànicament i política amb altres branques i fronts de la lluita de classes com l’habitatge, poden emergir institucions de classe fortes que donin forma a un poder polític proletari independent i antagònic al programa de la burgesia.

Per acabar, volem assenyalar que els segments juvenils de la classe treballadora tenen un paper estratègic central en aquesta tasca, ja que és justament aquest un dels sectors utilitzats com a punta de llança per a la degradació salarial del conjunt de la classe treballadora. Aquest fenomen és fàcilment observable en qualsevol plantilla de personal, on les empreses substitueixen massivament la força de treball més protegida per una de jove més precaritzada. La militància política en les lluites salarials és la via a través de la qual aquest jovent pot negar-se a acceptar el paper que li ha estat imposat, per tal d’assentar les condicions per una nova fase de lluita, aquest cop ofensiva.

Notes:

(1) En aquest sentit és interessant analitzar com determinades formes de conflicte obrer acompanyen al llarg de l’espai i el temps determinades formes de producció i organització del treball, mostrant uns patrons que es repeteixen a diferents països en diferents moments històrics. Veure: Beverly Silver, Fuerzas de trabajo. Los movimientos obreros y la globalización desde 1870.

(2) Antonio Gramsci, El programa de L’Ordine Nuovo (14 y 28-VIII-1920).