Durant els darrers mesos estem veient com l'Estat agreuja les seues dinàmiques repressives envers diferents espais polítics, afectant tant a organitzacions polítiques com a sindicats d'habitatge, estudiantils i assemblees veïnals. Aquesta onada repressiva, que consolida una tendència ja visible des de fa més d'una dècada i que ve marcada pel context de crisi i descomposició dels estats de benestar i l'hegemonia social de la classe mitjana, ens arriba sota diverses formes. Moltes de nosaltres, davant d'un colp tan dur com suposa veure que et segresten un company o que la teua organització es vegi en perill, se'ns ha omplert el cap i el cos de dubtes i pors, de preguntes i interrogants -"vols dir que paga la pena?"- , però també de ràbia que col·lectivament hem treballat per convertir en fermesa i determinació per a continuar lluitant. Aquesta determinació, davant d'un repte tan majúscul com acabar amb la barbàrie capitalista i els seus defensors, ha de prendre la forma de fermesa, per no defallir, d'anàlisis, per entendre concretament el que ocòrre i així, saber com avançar, superant totes les limitacions anteriors i sent el màxim d'exigents i crítiques amb nosaltres mateixes. 

Aquí volem fer una petita aportació a aquesta tasca. Per a poder respondre tractarem d'analitzar com i per què l'Estat està augmentant la seua virulència envers qualsevol expressió mínimament contestatària i fins a quin punt estem seguint la millor de les estratègies al respecte.

L'Estat capitalista ha de comprendre's com una expressió política de la lluita de classes. Això significa que l'Estat és un aparell institucional que té per funció garantir que la societat romanga dividida entre els que posseeixen els mitjans necessaris per a produir allò que cal per a la subsistència i els que ens veiem forçats a treballar per un sou. Així, una de les seues principals funcions és impedir que la classe treballadora puga plantejar una alternativa radical que acabe amb aquesta divisió injusta. Aquesta funció s'exerceix contra tot un ventall d'expressions polítiques que van des del simple qüestionament espontani de les regles del joc capitalistes (usurpació, furt, aldarulls, etc.) fins al plantejament radical d'una opció revolucionària; tot sense oblidar que l'Estat, o les faccions burgeses que hi tenen l'hegemonia, poden exercir repressió contra altres faccions o substrats de la burgesia que plantegen interessos contraposats. Així doncs, veiem  com aquest reprimeix qualsevol experiència que confronte un o diversos elements que fonamenten la seua hegemonia encara que no suposi un perill per a la seva completa existència, encara que no plantegi una alternativa radical on es canviï tot el que ha de ser canviat, davant el mínim desafiament de l'ordre establert l'Estat respondrà amb tota la duresa que calgui.

Reforçament autoritari de l'estat

Aquesta és la dinàmica estructural de l'aparell institucional burgés, però què està passant actualment que justifique dir que estem davant d'un reforçament autoritari de l'Estat? Com déiem al començament, en l'actualitat estem patint un profund procés de crisi (econòmica, cultural i política) que, tot i vindre de dècades anteriors, actualment ha tingut com a resultat clar la desfeta dels estats de benestar en gran part del centre imperialista europeu i, conseqüentment, la descomposició del subjecte que sustentava aquest pacte social: la classe mitjana. Aquesta situació és la que anomenem procés de proletarització, i que entenem com aquella dinàmica internacional que està desposseint una part important de la població, degradant-la a l'estatus de proletariat estricte, així com està augmentant el sotmetiment d'aquest proletariat als designis de la burgesia (ja que cada cop té menys poder de negociació). Aquest procés no es dona de manera pacífica, i encara no ha mostrat tota la violència que desencadenarà. La burgesia i l'Estat, plenament conscients dels seus interessos de classe i del fet que la conflictivitat del proletariat no pot fer altra cosa que augmentar davant de l'empitjorament de la seua situació, estan augmentant el control i la vigilància contra qualsevol expressió de lluita de classes que no puga integrar en el sistema.

Això no implica que s'haja abandonat l'estratègia d'integració de la iniciativa política de la classe treballadora en les lògiques del sistema. Aquesta ha estat la funció històrica de la socialdemocràcia durant el segle XX, la d'oferir un consens sota el qual els explotats renunciaren a la seua independència política (és a dir, a la capacitat de plantejar una opció radicalment socialista) a canvi d'una sèrie de millores que acabaren gaudint, eminentment, les capes més altes de la classe treballadora. No obstant això, atés al procés de crisi sistèmica que arrossega el capitalisme actual, el marge necessari per a distribuir part de l'excedent social i destinar-lo a aquestes mesures d'integració dels sectors treballadors de les classes mitjanes, cada volta és més inexistent. La socialdemocràcia necessita diversos factors per exercir el seu rol de contenció de la lluita de classes, un és la presència d'una base social disposada a ser mobilitzada en defensa de certes reformes, però l'altre factor indispensable és la possibilitat de plantejar aquestes reformes dins dels marges acceptables del capital. És a dir, la funció de les reformes en la política socialdemòcrata és rebaixar les aspiracions polítiques del proletariat, no confrontar la burgesia. Si el capital no pot oferir un marge acceptable per a introduir mesures distributives sense posar en risc els seus interessos, la socialdemocràcia perd totalment la seua capacitat d'incidència i d'integració. És en aquesta tessitura que l'esquerra del capital, però en general l'aparell estatal, es converteixen en simples administradors de la misèria, reforçant el càstig per damunt del consens.

Aquesta dinàmica general de reforçament autoritari de l'Estat no és tampoc un fenomen únicament espanyol, d'una suposada particularitat idiosincràtica de l'Estat espanyol envers la repressió. Certament, l'herència franquista dels cossos policials i tota l'administració de justícia ha imprès una sèrie de dinàmiques repressives que justifiquen establir una certa continuïtat amb l'època franquista, però aquesta no explica el viratge actual cap a una estratègia menys integradora i més castigadora.

És precisament el fet que la crisi capitalista haja acabat amb el paper d'Europa com a llar i emblema de la pau social basada en el pacte de les classes mitjanes i els estats del benestar, allò que explica aquesta dimensió internacional de l'ofensiva burgesa contra el proletariat. En el cas europeu es tradueix en unes estratègies repressives comunes a diversos estats. A tall d'exemple tindríem un enduriment general de les penes per usurpació a la Unió Europea i al Regne Unit, agreujament dels delictes d'ofensa i agressió a l'autoritat en aquells països amb més conflictivitat al carrer (com és el cas de França), major tancament de les fronteres i extensió de les "devolucions en calent" (sobretot en els països perifèrics com Grècia o l'Estat espanyol), etc. Un cas especialment remarcable és l'estratègia Europea al voltant del que s'ha anomenat últimament la "lluita contra els extremismes", que sota el pretext de perseguir l'extrema dreta o els integrismes acabarà encabint en el concepte "extremisme" qualsevol expressió de la política independent del proletariat. A poc a poc, va instaurant-se un marc en què qualsevol potencial amenaça contra l'estat actual de les coses serà tractat com un fet intolerable contra el qual s'hi val qualsevol estratègia de neutralització.

Per tant, la necessitat actual d'enduriment de la repressió indica més una preparació de l'Estat per a temps conflictius d'empobriment i misèria generalitzada, que un encert en les estratègies polítiques que segueix el camp ampli de l'anticapitalisme. Tanmateix, paga la pena analitzar la situació actual dels espais polítics on estem patint la repressió.

En primer lloc, cal fer palés que quantitativament aquelles expressions de lluita de classes que més repressió estan acumulant són les que de manera espontània du a terme el proletariat. Les comissaries i les presons estan plenes de pobres i migrants, molt més que de militants. L'enduriment de penes contra aquells delictes que atempten contra la propietat privada, ha sigut ens els darrers anys una de les proves més clares del reforçament autoritari de l'estat. L'intent de disciplinament de les capes de proletariat no integrades en l'Estat a través de la força, que assenyalàvem ara, es veu de forma clara en les recents campanyes de criminalització de l'ocupació o de la venda ambulant.

Dit això, si ens hi fixem en els espais organitzats que han rebut atacs tenim una mostra quasi completa de tots els moviments socials que han protagonitzat el cicle de lluites immediatament anterior a l'actual. Les darreres detencions, multes i infiltracions s'han produït en el moviment independentista (Arran i SEPC), en l'estudiantil i en el Moviment per l'Habitatge; no obstant, si ens n'anem uns mesos o uns anys enrere tindríem exemples de tots els colors i en tots els territoris tant dins de l'Estat com fora. Això podria indicar una correlació de forces en què l'Estat, davant d'una amenaça real a la seua hegemonia, es veu obligat a presentar batalla frontal contra aquests moviments. Al contrari, si fem una mirada general a la situació i a les capacitats d'autodefensa de la nostra classe és suficient per a descartar aquesta suposada amenaça.

La situació actual és d'un reflux generalitzat: d'una banda, les tradicions polítiques hegemòniques entre els moviments socials del darrer cicle (autonomia, independentisme d'esquerres, anarquisme, socialdemocràcia radical, feminisme, etc.) estan travessant un procés de replegament de forces, quan no d'integració directa en les institucions burgeses; d'altra, les formes de lluita econòmica com per exemple el sindicalisme d'habitatge o el laboral, estan mostrant arreu del territori unes limitacions semblants. El localisme i la parcialitat ofega la capacitat d'incidir i plantar cara al poder immens de la burgesia.

Fermesa i avançar

És per això que cal que convertim tota aquella por i ràbia que ens produeixen els exemples més crus d'aquest reforçament autoritari de l'Estat que estem vivint en les darreres setmanes, en un principi motor per a superar aquest estat de derrota i desorientació en què es troba la nostra classe respecte el repte majúscul d'acabar amb la barbàrie capitalista.

En aquest sentit arreu s'estan fent esforços considerables, unificant forces i superant fronteres i limitacions, com en el cas recent del Sindicat d'Habitatge de València, mostrant un motiu d'esperança: el proletariat actual té la possibilitat d'un nou inici.

Amb la descomposició de les forces polítiques que subjectaven la classe treballadora sota el jou del parlamentarisme i la institució burgesa, es torna a obrir la possibilitat i la necessitat d'edificar un poder propi que confronte de manera radical la societat capitalista decadent. Aquesta potencialitat, en tant que suposa la superació de la societat actual, és l'única garantia d'erradicar la repressió pròpia al mode de producció capitalista. Aquest és el contingut del lema que omplia alguns carrers de Barcelona i València les darreres setmanes: "Davant la repressió, més organització de classe". Aquesta crida a l'organització no es fa en un sentit abstracte, perquè no ens val qualsevol mena d'organització. Només ens val aquella que sigui eficient i capaç de plantejar avui i aquí, la vigència de la revolució. És a dir, que plantege una estratègia integral, que plantege un procés gradual d'acumulació de forces, que apunte a una confrontació directa amb els mateixos fonaments d'aquesta societat, en definitiva, només aquella organització que tinga per objectiu la construcció i instauració del socialisme.